L’avorriment no és un dolor físic, però ens pot fer mal i produir malestar com si ho fos. Quan l’avorriment es cronifica pot evolucionar cap al tedi, que és una cosa més profunda que l’avorriment.
Ens avorrim quan hem d’estar no fent res per obligació i desitjaríem estar fent alguna cosa gratificant. I a la inversa, ens avorrim quan hem d’estar fent alguna cosa per obligació, però el que ens agradaria és estar no fent res (perquè ho hem escollit nosaltres) o bé estar fent qualsevol altra cosa de la nostra lliure voluntat.
Podem tenir un avorriment funcional, que és quan l’avorriment és passatger I s’acaba a l’introduïr un canvi en l’entorn. Diem que és un avorriment funcional, perque ens avisa que alguna cosa de l’entorn està fallant, que ja no ens satisfà i que hem de fer un canvi.
És disfuncional quan és un avorriment durador que pot prendre formes enfront de les quals és molt més costós desprendre’s del tedi. Si patim un avorriment profund, ens aboca a un cansament existencial que despulla la vida del seu sentit.
Definim aquestes formes com disfuncionals perquè encara que nosaltres som conscients que ens estem avorrint i podem arribar a pensar què ens agradaria fer per deixar d’avorrir-nos, no podem portar la idea a la pràctica i ens quedem atrapats en la seva experiència. Quan som incapaços de respondre-hi ens causa una frustració enorme i un dolor que cronificat en el temps pot ser la rel de la qual parteixen alguns trastorns mentals o a partir de la qual empitjoren condicions preexistents com la depressió, l’ansietat, l’estrès I trastorns de tota mena: d’alimentació, de conducta o de son.
En les persones grans amb dependència, a l’hora d’enfrontar l’avorriment, el factor personal s’empetiteix enfront de l’ambiental, és a dir, aquells qui s’avorreixen depenen gairebé íntegrament que siguin uns altres els que posin fi a aquest avorriment o evitin la seva aparició.
Afecta dues de cada tres persones majors, convertint-se en un factor de risc per a la seva salut física i mental, fent perillar l’objectiu d’envellir dignament.
Els estudis realitzats fins ara indiquen que l’avorriment en les persones grans amb dependència és causa d’estats d’empipament, irritació, frustració, agitació i nerviosisme, episodis de violència, desinterès pel món exterior, decrement de les habilitats cognitives i funcionals, desordres del somni i trastorns d’alimentació, depressió, solitud, mal ús de medicació i substàncies i fins i tot ideació suïcida.
Per prevenir-ho és important crear un entorn prou estimulant I significatiu per a la persona. Conèixer la seva història de vida, els seus gustos I aficions és imprescindible. És un error considerar que les persones, quan envelleixen, es converteixen en un grup homogeni, sense diferències individuals.
L’avorriment, juntament amb la solitud no desitjada I el sentiment d’inutilitat són tres plagues de la vellesa a prevenir.
