Fa molt de temps vaig llegir un poema de Miquel Martí Pol que vaig fer meu de seguida. Duia per títol, “Ara que l’any comença” i parlava de quan encetem un any nou. I és en aquesta època de transició d’un any a altre, que de llavors ençà acostum a rellegir-lo, perquè m’agrada i perquè, esgrogueït i tot, em segueix delectant talment fos una alenada d’aire fresc.
Una petita mostra del que estic dient la trob en el paràgraf “Més enllà de temors i recances s’obren sempre blaus horitzons”.
Pens que me sent identificada amb aquestes paraules perquè coincideixen amb el que jo definiria com una manera d’anar per la vida, com una manera de ser i d’estar en el dia a dia. I el començament d’un nou any és un bon moment per refermar les nostres conviccions de seguir endavant. S’obriran blaus horitzons el 2023? Esper que així sigui.
Bé, ja ho sabem, en començar un nou any tots ens aprestem a fer més explícits els nostros desitjos, les ganes que tot vagi bé; ens abracem i brindem per la bona salut, perquè hi hagi feina i pau al món… Ens agradaria que cessessin les guerres, es resolguessin els conflictes, que el canvi climàtic no passi endavant i que s’acabés la fam i la pobresa a molts països. En fi, tantes coses!
La llista de desitjos i peticions pel 2023 pot arribar a ser llarguíssima, “per demanar que no es perdi” ens diuen qualque vagada, encara que de petits bé sabíem que si escrivíem als Reis Mags i els demanàvem vint coses ens en diuen un mínim de quatre o cinc i ja era molt. I així, a poc a poc vam haver d’aprendre a ser realistes i a comprendre que la màgia no existia, que tot passava per les possibilitats econòmiques dels pares i avis.
Així i tot, segueixo pensant que saber veure les coses amb realisme no implica forçosament entrar en contradicció amb les il·lusions i una visió del futur utòpica i esperançada. Sabem que el món global no hi ha que l’arrangi, sabem que no tenim a les mans cap poció màgica. També, no obstant, hauríem de saber, i sobretot creure, que la contínua i constant envestida de les ones acaba per foradar la roca.
Que poden voler significar aquests “blaus horitzons” dels que ens parla Martí i Pol? Supòs que cadascú en pot fer la seva personal llista ja que, fugint dels tòpics i dels bons desitjos any rere any, hi podem veure un component vital, un voler ser i estar aquí i ara, en aquest món i època que ens ha tocat de viure.
Com serà el 2023? Millor, pitjor, igual… que el 2022? No ho sabem i per tant pot ser el més adequat seria començar-lo amb les ganes, com a mínim, d’assaborir tots els bons moments, de no posar-nos “pedres al fetge” innecessariament, tot volent tornar-nos aixecar quan ensopeguem amb les pedres del camí. I si no és demanar massa, a mi també m’agradaria que el 2023 siguem capaços d’engegar a fer punyetes desavinences, patiments innecessaris i mal rotllos. Ja ho diem, per demanar que no es quedi.
