Llorenç Allès Camps / Ferreries. El 1998, la població d’entre 20 i 39 anys de Ferreries suposava el 38,9 per cent del total d’habitants del poble. Dues dècades després, el 2021, aquest col·lectiu representava només del 26,5 per cent del total dels ferreriencs i ferrerienques. És una tendència general a la majoria de pobles i ciutats: la població s’envelleix. Una dada més ho confirma a Ferreries. El 1998, hi havia 1.502 persones d’entre 20 i 39 anys. El 2021, n’hi havia 1.198.
El motiu principal d’aquesta situació és la baixada de la natalitat. Però a Ferreries assistim també a una altra realitat: els joves amb estudis universitaris s’ho pensen dues vegades abans de tornar el poble una vegada acabada la seva etapa formativa. Hi ha poques oportunitats per a exercir la seva professió al poble, i molts dels que han conegut altres llocs on viure, se senten temptats per terres amb més opcions d’oci, culturals i de tot tipus.
Per a comprovar-ho, aquest Nadal ens hem citat amb deu estudiants de Ferreries que cursen estudis superiors fora de l’illa. Cinc d’elles assisteixen a una trobada presencial, i altres cinc responen unes preguntes concretes. Els seus perfils són ben diversos: dos estudiants de medicina, una de llengües aplicades, una d’estudis anglesos, una d’enginyeria mecànica, una de ciències biomèdiques, una d’arqueologia, un d’història, un diploma superior d’hosteleria i una d’educació primària. Les edats estan compreses entre els 20 i els 23 anys.
La primera conclusió de la conversa i de les respostes és que la gran majoria d’aquests joves no volen tornar a Ferreries quan acabin els seus estudis superiors. De les deu persones entrevistades, vuit tenen clar que no tornaran tot d’una, una altra es planteja fer vida a mitges entre Menorca i fora, i només una sap segur que tornarà. És Alba Coll Carreras, que cursa Estudis Anglesos a Barcelona i actualment es troba fent un Erasmus a Mannheim (Alemanya): “Em plantejo el meu futur a Menorca seguríssim, i segurament a Ferreries. M’encantaria tornar al meu poble a fer feina i poder viure aquí”, diu. Ella, però, és l’excepció. Paula Sansaloni Coll, estudiant de Llengües Aplicades també a Barcelona, respon que “no veig molt clar ara el futur immediat a Menorca o a Ferreries. M’hi trob molt bé, i m’agradaria viure-hi d’aquí uns quants anys, però no veig la idea de tornar a l’illa i quedar-hi a viure-hi per sempre. Fer-ho voldria dir deixar de fer moltes altres coses que pots fer mentre vius a fora”.
La idea de no tornar d’entrada a Ferreries és una decisió que sorgeix de la decisió personal de cadascuna de les persones, però en alguns casos també s’hi uneix la impossibilitat de trobar feina d’allò que estan estudiant. Marc Torrent Montoya estudia Història a la Universitat Autònoma de Barcelona, i explica que “jo vull fer investigació, i açò ja m’ubica fora de les possibilitats de fer feina a un lloc com Ferreries perquè no hi ha els recursos suficients”. Mercè Coll Allès fa segon curs de Ciències Biomèdiques a la Universitat de Barcelona, i afirma que “no m’imagino fent feina a Menorca de la meva especialitat. No es pot, perquè com a molt, deu haver-hi una plaça a tota l’illa”.
Pilar Martínez Pons estudia Arqueologia, i des de la seva visió, entén que un futur laboral a Menorca també depèn molt d’allò que s’hagi estudiat. “Depèn molt de la carrera. Aquí es necessiten mestres, metges, farmacèutics… com a tots llocs, però és cert que és més fàcil trobar oportunitats a altres bandes”. És una qüestió de dimensions, sobretot. Ferreries no arriba als 5.000 habitants, i si comptam Menorca, no arriba als 100.000. En canvi, a grans ciutats els habitants es compten per centenars de milers, i les opcions de feina també es multipliquen. Aquest és un fet que tots els i les joves amb qui hem parlat sabien abans de partir a estudiar, i que no ha condicionat per res la seva tria. De fet, tots expliquen que entre estudiar allò que els agradava i condicionar aquests estudis a tenir majors opcions de trobar a feina a Ferreries després de la carrera, s’han decantat clarament per estudiar allò que volien.
Tomeu Alberto Martí fa el quart curs de Medicina a la Universitat de Barcelona. “Quan vaig triar la carrera ja tenia clar que el meu futur a Menorca era complicat a mig termini. He estudiat el que m’ha agradat, perquè diuen que si trobes una feina que t’agrada, no faràs feina en ta vida. I a mi m’apassiona la medicina, m’encanta la carrera que he triat. És molt complicada, però no la canviaria per res del món”. Cap de les persones entrevistades ha condicionat el seu present pensant a un hipotètic futur a Ferreries o fora d’ell.
En aquest moment, potser seria indicat fer-nos tots la pregunta: Té una enginyera mecànica possibilitats de treballar d’açò a Ferreries? I una científica biomèdica? Un historiador? Una arqueòloga? Un diplomat en Hosteleria? I en estudis anglesos? En educació primària? I un metge o una metgessa? I una mestra? La realitat és que en alguns casos, la resposta és clarament un no. I és inevitable. Paula Sansaloni, en aquesta línia, descriu que “a un poble hi ha molta més feina de sector secundari o de serveis, però quan parlem de tema més intel·lectual o relacionat amb estudis més específics, és bastant difícil”. I en aquest cas, no és una realitat exclusiva de Ferreries. És qüestió de tamany. “Aquí no pot haver-hi la mateixa oferta que a una gran ciutat. No crec que açò sigui un problema. És la realitat de l’oferta i la demanda”. Qui ho diu és Óscar Roca Ortega, de 23 anys, estudiant del Gran Diploma d’Hosteleria a l’Escola Hofmann, a Barcelona. Mercè Coll ho ratifica: “Ferreries és un poble molt petit i Barcelona és una ciutat molt gran. No es poden tenir les mateixes oportunitats”.
Llavors, si per tamany, Ferreries no pot aspirar a donar feina a segons quins graduats universitaris, la nova pregunta que sorgeix és la següent: Estan abocats els i les estudiants de Ferreries amb estudis superiors a haver de deixar el poble quan acaben els seus estudis? I encara una segona pregunta: Si el poble no té capacitat per absorvir segons quin tipus de feina, està sentenciat a ser un lloc on només es pot treballar en sectors relacionats amb el turisme, el sector serveis o alguna de les fàbriques que encara aguanten? A aquesta segona pregunta, Laura Doblas Moll, estudiant de quart curs de Medicina a la Universitat de Barcelona, respon de manera molt directa: “Sí, jo ho veig així. No pens en Menorca com un lloc per viure-hi definitivament ara mateix, sinó per venir esporàdicament”.
En aquest sentit, Núria Qi Janer Florit, estudiant de 21 anys de Magisteri en Educació Primària, aprofundeix el relat quan diu que “als joves ens agafen a l’estiu, per a feines temporals, però açò no et permet pensar que el nostre objectiu sigui tenir feina a Ferreries perquè no hi ha oferta”. I açò que ella admet que els seus estudis sí poden tenir demanda al poble, perquè a tots els llocs es necessiten mestres.
Però és que més enllà de les possibilitats laborals, que són escasses i concretes, els i les estudiants amb que hem parlat mostren interessos molt llunyans ara mateix al d’establir-se de manera definitiva a un lloc i viure-hi ja per sempre. Tomeu Alberto, per exemple, té clar que cursarà el MIR a Catalunya i després vol establir-se a un lloc on hi hagi hospitals que li permetin desenvolupar-se com a cirugià amb certa complexitat. Núria Qi Janer també explica que “ara mateix tenc ganes de viatjar, d’experimentar, d’estar amb altres cultures, de respirar aire nou… A Menorca sempre hi tornam de vacances, és el meu petit oasi, un lloc de pau, però ara mateix no ho projecto com un lloc on quedar, sinó com un lloc de descans”. I la gran majoria diuen el mateix.
Llavors, el problema no és Ferreries concretament, sinó les escassses oportunitats laborals d’un poble petit, i el moment vital d’uns joves amb ganes de recórrer món, descobrir noves experiències i d’exprémer al màxim cada segon de la vida. Però si fos així, si volguessin tornar (cosa que hi ha dues persones que diuen que sí volen fer en un termini més o menys curt, Óscar Roca i Alba Coll), com veuen el poble? Què els estira i què no?
Per la part bona, Tomeu Alberto defensa que “Ferreries és un poble petit, i com a poble petit té uns avantatges i inconvenients. Per viure, hi ha un molt bon clima, bona relació amb els veïns, i açò aporta molta seguretat, és ideal que els fillets puguin jugar al carrer, es genera molta tranquil·litat. Estàs a dos minuts de la natura. A Barcelona tal vegada has de fer una hora de transport públic per trobar-la. Açò proporciona salut mental i física, els aliments són de molt més bona qualitat”. També Óscar Roca lloa el poble. “Veig Ferreries com una família grossa, hi ha molta germanor, i a un poble de 5.000 habitants no pots demanar gaire més del que hi ha. Falta que hi hagi iniciativa de fer activitats com passa per exemple a Es Mercadal, on es promou l’economia i es fa ambient”.
Per la part no tant bona, Paula Sansaloni opina que “l’oferta d’oci no és molt diversa, no hi ha moltes opcions. Em faltaven coses per fer, activitats… El Casal de Joves està més enfocat a gent de 12 anys i fins a 18 o així. A partir de 18-20 anys, l’única opció d’oci és sortir a un bar el vespre, i açò va ser una de les raons per les que vam formar el grup d’En Recerca, integrat per joves que teníem la sensació que no hi havia moltes coses per fer ni llocs per trobar-nos que no fos per beure. Hi falta més oferta d’activitats, concerts i llocs de trobada”.
I en general, es veu Ferreries com un lloc idíl·lic, amb ambient familiar, amb un tracte humà molt bo… però un lloc de pas, amb un ritme molt diferent al de la gran ciutat. Laura Doblas, per exemple, entén que “és un lloc estancat, ja que noltros anam canviant, i l’entorn de Barcelona també és molt canviant. En canvi aquí tornes, i les coses no canvien”, i en aquesta línia, Pilar Martínez afegeix gràficament que “me sent com dins la pel·lícula “El show de Truman”, tot està igual que sempre”. Ho ratifica també Núria Qi, quan diu que “a Menorca el ritme de canvi és molt lent. A les grans ciutats hi ha molts estímuls, i tot és molt canviant”. En darrer lloc, Mercè Coll sentencie que “viure tota la vida aquí seria un poc avorrit”.
En canvi, a Barcelona (ciutat a la que estudien les deu persones consultades) han trobat una ciutat “plena d’estímuls i oportunitats”, encara que tampoc no és un paratge perfecte. Quan hi van arribar, expliquen que l’adaptació va ser difícil. Tot i que algunes s’havien mentalitzat. És el cas de Llúcia Coll Allès, estudiant de 20 anys de tercer curs d’Enginyeria Mecànica. “Jo ja anava preparada i era conscient que viuria un canvi important, i així va ser, però tampoc no va ser agobiant, tot i que vaig arribar a l’any del confinament, i va ser com si no fos a Barcelona”. No va ser fàcil, diuen, adaptar-se a una ciutat amb un ritme estressant, molta renou i llum. Ara, però, ja tenen aquesta fase relativament superada. Com diu Laura Doblas, “no m’identifico amb Barcleona, però ara mateix toca ser-hi, i intentes veure les coses positives dins allò negatiu. Tens oportunitats, un temps meravellós, hi ha moltes coses a fer…”.
Del futur, els dubtes són uns quants. D’entrada, hi ha el vertigen de quan s’acaben els estudis universitaris i s’ha d’entrar al món laboral, sigui on sigui. Primer, saben que a casa tindrien més suport de familiars per temes com l’habitatge, per exemple. Però sobretot, el dubte sorgeix al mirar cap endavant. Ho diu Núria Qi Janer: “Fins ara hem seguit un camí molt marcat, i a l’hora d’acabar et planteges què fas. T’has de cercar la vida. I si no vull fer feina ara mateix? He de prioritzar el meu futur a nivell econòmic, o a nivell d’inquietuds i interessos?”. Hi ha qui prefereix no pensar en aquest moment, però qui ho fa, com Pilar Martínez, s’aboca a un món laboral molt competitiu. “Fa uns anys tenir un títol era garantia de tenir una bona feina i doblers, i ara no, perquè tothom té una carrera, hi ha menys feina i menys diners. Tenim un futur molt més incert que fa anys”. En la mateixa línia s’expressa Laura Doblas, quan diu que “un títol ara mateix no t’assegura tenir feina. I cada vegada hi ha més gent amb títol universitari, i has de ser molt específic i molt crack en un tema molt concret”.
Qüestionades pel futur de Ferreries, alguna d’aquestes persones afirma que sí s’ha plantejat què serà del poble d’aquí uns anys, si els joves amb estudis no hi tornen i amb el pas del temps, les actuals generacions van desapareguent. I alguna d’elles afirma que “potser sí que hauríem de començar a fer cosa, i tal vegada ho hem de fer noltros, perquè ens queixam de que no es fa res, però a la vegada tenim aquesta actitud de no saber què fer”. El repte, és veritat, és majúscul. I hores d’ara, sembla molt complicat trobar alguna solució, alguna mesura que inverteixi una realitat que sembla girar com una roda de molí empès per un vent que, lluny d’afluixar, s’incrementa.
