En Miquel Goñalons, el petit d’una saga de pescadors Per Pere Al·lès Moll i Guida Al·lès Pons. Fotos: Família Gonyalons

Acabada la jornada al Centre de dia des Geriàtric de Ferreries, surt en “Quelet” Goñalons tot xalesta, acompanyat de dues de les seves filles, na Joana i n’Eva.

Ens  trobam a ca’n Marc un fosquet de tardor, amb un ambient acollidor perfumat amb l’aroma del  cafè i les pastes acabades de treure del forn.

– Vaig néixer, ens conta, dia  primer de setembre de 1932. Enguany he complert els 90 anys, i ho hem celebrat amb tota sa família. Vam ser més de 30!.  Els meus pares eren en Toni Goñalons i na Juanita Ponsetí. Els meus 4 germans i sa germana eren en Joan, àlies Tins,  Climent, Toni, àlies Niet, Miquel, àlies Quelet, i Niní.

– Quan va començar sa guerra jo tenia quatre anys. D’aquella època record molt poca cosa,  ja que era molt petit, i quan va acabar, el 39, just en tenia set. Mon pare era d’idees republicanes[1]. Es dia  de “sa girada[2]”, venia des Lloc  de Vall, on hi havia un destacament militar, i quan va ser  a s’indret des Pont Nou[3], una persona, sense mediació ni tan sols de paraules, amb un tret d’escopeta, el va assassinar.

En aquests moments en Quelet no pot continuar, l’emoció és tan forta que se li omplen els ulls de llàgrimes, viutanta-tres anys després. És un mártir més d’una guerra entre germans que mai no hauria d’haver succeït. Damunt la mort de son pare s’hi va estendre un vel de silenci, per la por i la repressió de la postguerra. Tampoc mai es va obrir una investigació. D’en Toni Gonyalons no hi queda a Ferreries res més que els records del seu darrer fill viu, en Quelet. Per açò ens ha semblat necessària aquesta entrevista. Poca cosa sabem d’ell, tret d’alguns records familiars. Es sereno vell, en Joan Pons,  contava que era afortunat de comptar amb en Toni Goñalons:

– Quan he de menester qualcú, crid en Goñalons, perquè és un homo que sempre està disposat a ajudar.

En Quelet continua parlant.

– Vivíem en es carrer de Sant Bartomeu, a sa casa de s’àvia Goñalons. Era gran, i a sa part de darrera teníem un bon pati, un hort i un figueral. De fillets jugàvem casi sempre en es carrer. Quan era hora de  dinar, mon pare mos cridava amb un xiulo potent, i tots corríem cap a ca nostra. Si mos destorbàvem un poquet, ja mosesperava amb es cinturó preparat, cosa que procuràvem evitar.  També m’han contat que abans de sa guerra, a ca’n Morlà, al carrer de Sant Bartomeu,  hi havia un magatzem, botiga, i un camió. Mon pare els ajudava i va aprendre a  conduir aquell camionet. Anava a Maó amb en Bep Morlà i compraven els queviures que venien a sa botiga de Ferreries.

– Després de sa mort de mon pare, ma mare va haver de pujar tota sola els 5 fills, i no va tenir altre remei que llogar-nos com a missatges. En Tins a sa Curia Blanca, i més tard a Son Ermità on va conèixer na Tònia, amb qui es va casar de ben jove. En Climent a Alpútzer Nou, en Toni  a son Bernat i jo a Santa Maria.

– Vaig anar a escola només un parell d’anys, primer a sa des carrer Fred[4], amb  un mestre que ara no record es nom, alt i roig, amb es nas un poc tort. Ventava  i estirava ses orelles de mala manera!. Era dolent, jo no el podia tragar!, crec que vam aprendre molt poca cosa. Es pròxim curs, vaig anar  amb don Edelmiro, ja a ses escoles des carrer fred. Amb ell vaig aprendre a llegir i escriure, encara que poquet. Crec que era d’idees republicanes encara que mai no ho va dir. Bona persona. Vivia a ca ses Hermínies. Abans d’entrar a escola mosfeien posar firmes i cantar es Cara al sol.

– Llavors me van llogar. Cada dia menjàvem guixons per dinar i sopar. Els vaig avorrir de tal manera, que no en vaig voler sentir mai més s’olor. I mira quina me va passar, que es primer dia de casats, na Florencia me posa guixons per dinar!…. casi els hi vaig tirar pes cap.

– Pero bueno, ¿qué le pasa a este hombre?… sí que empezamos bien!, va dir ella. No sabia res dels guixons de Santa Maria.

– Quan en Joan, es major, va tenir prop de vint anys, va començar a anar collir sa resina que donen els pins. Llavors es pagava bé. I un darrera s’altre, els germans mos hi vam sumar. Pujàvem als arbres a braç, com a moneies. Dúiem una civadera a la banda, i un saquet a s’esquena que feia de motxilla. Anàvem a ses marines des migjornet i Ciutadella. A mà o amb ganivet agafàvem sa reina i la dúiem a vendre en Es Magatzem. En Perico l’enviava a Barcelona per fer curxo[5] vernís, pintura…. A Ferreries érem els únics que mos dedicàvem an aquesta feina, que, tot s’ha de dir, era dura. A vegades, amb pinars més espessos, botàvem d’un pi a s’altre sense haver de davallar.

– Acabada sa jornada, els quatre germans devallàvem amb ses velos[6] sense frenos per sa costa de Ses Barreres,  -frenàvem amb s’espardenya-, i  amb un xiulo que ressonava a tot es carrer de sa plaça, anunciàvem sa nostra arribada.

Els Goñalons ja davallen!!.

– Sa  bicicleta era es nostro mitjà de transport. Anàvem per tota Menorca, fins i tot a Maó. Ens rentavem dins una buola. Llavors pels anys cinquanta, es Llauner va començar a fer dutxes. Es sistema era semblant a una regadora penjada a sa paret, que podies obrir i tancar amb dues cadenetes. Va ser un gran avanç, encara que casi sempre es feia amb aigua freda.

– Més endavant va arribar s’època de sa pesca. Es nostro mestre va ser un que li deien en Pedro es Mallorquí,  casat amb una jove de Ferreries, de ca’n Coll, que tenia una barca  a cala Galdana. Hi teníem una cova que havien picat l’avi i mon pare, i que els germans vam acabar d’arreglar.  En Climent va ser es primer que es va dedicar a sa pesca,  i llavors mos hi vam afegir en Toni i jo. En Joan va ser s´únic que no va ser pescador. No anàvem molt endins, una fondària màxima de 20 metres quasi sempre vora-vora de sa costa. Uns anys després s’hi van afegir en Tòfol es cunyat i na Niní.

Quan en Tins va construir ca seva al carrer Pau Pons, només hi havia el convent, en Truyol, es moliner,  tres ferrers (ca’n Basili, ca n’Andreu  i can Feliç),  en Gendasso s’arader i poca cosa més. Allà on ara hi ha Binipreu, eren els horts des magatzem. Al final del carrer Pau Pons hi havia una cotxeria on en Tomeu des Banc hi matava els porcs.

– Na Niní es va casar als 18 anys. Jo vaig viure amb ma mare fins que em vaig casar. De casats vam quedar a viure encara amb ella durant  uns 15 anys més (fins el 1982). Vaig  conèixer na  Florencia a través des germà seu, en Rafa Caballero que havia vingut a fer es servei militar a Menorca. Feia feina a sa carretera de Cala Galdana i a sa Base Americana. Na Florencia va venir, crec que per fer de carabina, perquè en Rafa festejava amb na Manda. Ella es va  llogar amb sa senyora de  Son Arro, per cuidar els seus fills. Quan mos vam casar, ella tenia 20 anys i jo 33.

En Rafa i na Florencia eren extremenys que van emigrar a Sevilla perquè el camp no donava per viure. D’allà a Aragó i d’Aragó a Menorca.

– De s’època de sa pesca lo que record més és que vam passar molt de fred. S’humitat calava els ossos, i anàvem pops. Quan tornàvem de pescar, anàvem a can Marc des forn per eixugar es saus dalt sa boval. Es peix el veníem pes carrer amb un carretó i una balança. N’Eva, sa filla, me venia a ajudar. Més endavant, com que no pescàvem prou, na Flora va començar a comprar-lo de Ciutadella per vendre’l a Ferreries i als pobles del centre de Menorca.

– Vam tenir en Toni, una filleta que va morir (Joana), na Florencia, na Joana, n’Isidora, n’Eva i n’Elizabeth. Em vaig jubilar als 62 anys amb sa paga sencera perquè tenia més de 40 anys cotitzats. Com que és marina te pots jubilar abans. Na Florencia també als 63 anys. Uns anys abans havíem comprat un terreno de 5 hectàrees a La Foradada. Hi vaig armar  béns. Els hi deia: “Sueecs- sueeeecs”.  També una egüa, un matxo, un ase, en Platero, gallines i cabres. Hi feia sa vida, hi anava cada dia matí i capvespre. Sembrava patates, xiurons, estivada…. Allà celebràvem ses festes i els aniversaris. Quan ja no vaig poder cuidar sa terra, ho vam vendre.

En aquests moments, na Joana sa filla diu:

– Ses avarques se les feia ell amb un tros de goma de roda i lona!.

– Ara vivim a sa casa que era de na Funoa.

Les seves filles, que han normalitzat el llinatge a Gonyalons,  expliquen que a ca seva, quan seuen junts, son pare sempre té el mateix lloc. Troben curiós que ell sempre els hi ha rallat en menorquí, i sa mare en castellà, de manera que amb son pare rallen en una llengua i amb sa mare en l’altra. Quan ja ens despedíem, va aparèixer na Florencia:

Yo he pensao ¿pero que pasa tanta estona? a ver si me lo han secuestrat!

I amb aquestes paraules acaba una conversa molt agradable, que transmet una intensa i càlida relació familiar.

 

[1] De fet, durant sa República, els carrers del poble van canviar de nom. I el de Sant Bartomeu es deia carrer Joan Goñalons, tal com informa Joan Capó al seu llibre Ferreries durant la 2a república i la guerra civil, publicat per l’IME i l’Ajuntament de Ferreries el 2017. Suposam que era el seu avi.

[2] Sa girada és l’expressió amb què era coneguda popularment la diada de finalització de la guerra, el 8 de febrer de 1939.

[3] També conegut com el Pont de Son Granot (Ferreries).

[4] Situada damunt el que avui és Ca’s Sastre. Per més informació consultau: Pallicer, Esperança (2021): L’escola segona de fillets des carrer fred. Revista DFerreries.

[5] Suro

[6] Denominació popular de bicicleta.

Compartir a
Balearia #MeVoySeguro

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Informació bàsica sobre protecció de dades
Setmanaris i Revesteixes SL (d'ara endavant, Foodies on Menorca), com a responsable d'aquesta web, l'informa que les dades de caràcter personal que proporcioni emplenant el present formulari seran tractats amb la finalitat d'atendre les seves consultes i remetre-li informació del seu interès. En enviar el formulari, Vostè legitima a Foodies on Menorca i dona el seu consentiment a aquest tractament i registre de les seves dades. Pot exercir els seus drets d'accés, rectificació, limitació i supressió de les seves dades contactant amb el Delegat de Protecció de Dades en les formes que s'indiquen en la nostra Política de Privacitat o presentar una reclamació davant l'Agència de Protecció de Dades.