Llorenç Allès/Ferreries – Joan Huguet Rotger no té pèls a la llengua. És d’aquelles persones que saps que no defugirà preguntes, i amb qui es pot mantenir un debat amb arguments. Ell fou president del Consell de Menorca quan, ja quasi fa 30 anys, Menorca fou declarada Reserva de la Biosfera, i també ocupà llocs clau a la política balear i al seu partit, el PP, del que encara n’és afiliat. Amb ell repassam aquestes tres dècades de Reserva, el projecte de llei que s’està tramitant al Parlament i també sobrevolam el moment polític actual per saber què n’opina.
- El proper any es compleixen 30 anys de la declaració de Menorca com a Reserva de Biosfera, una fita a la que vostè va contribuir de manera decisiva. Quina valoració fa del que ha suposat per Menorca aquest títol?
- En faig una valoració positiva, perquè han passat 30 anys i avui tot Menorca té la consciència col·lectiva de que som una Reserva de Biosfera. La interpretació del seu significat pot variar en funció de qui la faci, però ningú dubta que ha estat un element positiu. Tant, que ningú avui gosa fer una actuació promocional fora de l’illa de Menorca sense emprar la bandera de la Reserva de Biosfera. La declaració ja no és un títol, sinó que forma part de la nostra pròpia personalitat. La consecució del títol és una fita històrica de Menorca, i una realitat que condiciona la política, l’actuació de les autoritats i dels particulars. Ara mateix crec que impera de manera quasi unànim la consciència col·lectiva de que no es pot aturar el progrés, però que aquest progrés no es pot fer a qualsevol preu. Després hi haurà matisos, percepcions de si es va massa enfora o no, però el balanç general de la Reserva de la Biosfera, amb independència de qui hagi governat, és positiu.
- Parlem llavors de matisos. Vostè diu que tothom oneja la bandera de la Reserva de Biosfera quan va fora de Menorca. Com em pot convèncer que la distinció és quelcom més que una bandera de la que presumir quan es va fora de l’illa?
- El títol és molt més que una bandera. Qualsevol planificació que es fa avui dia té en compte el desenvolupament sostenible, un binomi que va sorgir ara fa trenta anys i que essent honestos, els primers que el vam dir tampoc no l’enteníem massa. Cal recordar que la primera valoració que va fer el Comité MaB de la UNESCO sobre Menorca fou negatiu, perquè la concepció d’una Reserva de Biosfera en aquell moment era únicament una visió proteccionista. El concepte de desenvolupament sostenible se consolida per primera vegada el 1993 amb dues declaracions de Reserva de la Biosfera, les de Menorca i Lanzarote, que es van produir el mateix any, però la iniciativa primera fou la de la nostra illa. Va ser a Menorca quan, per primera vegada, tot un territori que conforma una unitat geogràfica fou declarada Reserva de la Biosfera, i també vam ser la primera illa a nivell mundial en aconseguir la distinció. Estic molt satisfet del que vam fer i aconseguir. No tindré prou anys de vida per valorar molt positivament que en aquest projecte es van implicar totes les forces polítiques, i no era fàcil. Ho vam haver de lluitar molt, el primer de tots jo dins el meu propi partit. La resta de partits van ser capaços de sobrevolar les circumstàncies polítiques del moment i anar a una, perquè feia poc més d’un any que jo havia posat una moció de censura, i no semblava el moment més adequat per sol·licitar unanimitats. Va haver-hi la grandesa de saber fer política per damunt les circumstàncies.
- Vostè defensa que el títol de Reserva ha condicionat tota l’activitat de Menorca en aquests darrers trenta anys, però és un condicionament que neix de la voluntat, no de cap ordenament jurídic específic que obligui. Creu que ha faltat algun marc normatiu que transformi la voluntat en obligació?
- Jo crec que no. S’ha de legislar damunt la necessitat, i quan veus que una cosa és un acte de voluntarietat majoritari, com és el cas de la Reserva, no s’ha de fer un marc que encotilli. S’han de donar canals per a què es compleixin els objectius que marca una declaració de Reserva de la Biosfera. Em pot dir des del 93 cap aquí quina nova urbanització s’ha aprovat a Menorca? Quin desenvolupament urbanístic expansiu? Quina infraestructura mastodòntica? El Consell té totes les competències en matèria d’ordenació del territori i d’ordenació turística per a regular-ho. De fet, té totes les competències necessàries, excepte una per la que jo lluitaria, i és la Comissió de Medi Ambient. Tots els grups polítics haurien de demanar aquestes competències per a la nostra illa. El que feim a Menorca no té efecte a les altres illes, el nostre és un territori acotat i per tant no ens han d’imposar criteris perquè totes les competències d’ordenació són del Consell. Si parlam de la Llei de Reserva de Biosfera que s’està tramitant, té aspectes positius, però que no afegeixen res a les normatives ja existents. En canvi, hi ha un defecte importantíssim, i és que aquesta llei usurpa competències municipals. Una llei d’aquestes característiques, o surt consensuada, o és morta.
- Aquest Llei concreta és necessària?
- Per mi no. De fet, és totalment innecessària, més encara si surt sense la unanimitat de tots els grups polítics que sí es van posar d’acord per tramitar la declaració de Reserva de la Biosfera. Conculca competències als ajuntaments i crea més problemes que no els que resol. Crearà conflictes d’interpretació, i generarà més d’un recurs d’inconstitucionalitat. Seria molt positiu per Menorca i pel futur de la declaració que es retirés aquest projecte de llei i que es fessin tots els esforços necessaris per obtenir un finançament adequat a la figura de Reserva de la Biosfera, que és l’única d’àmbit internacional que existeix a les Balears per a la totalitat d’un territori. A més, amb la nova Llei es vol instal·lar una administració paral·lela al Consell de Menorca, que és l’únic òrgan democràtic i legítim que pot prendre les decisions que afecten tots els menorquins, i no por fer-ho un organisme extern com el que crea aquesta llei.
- I és necessària una Llei de Reserva de la Biosfera?
- Si és una Llei que reordeni sota un mateix criteri tots els aspectes normatius dispersos per a confegir un marc delimitat, però que a la vegada permeti llibertat i autonomia a les institucions intervinents, no faria cap mal, però tampoc no és necessària. La Llei que s’està tramitant ara treu poder de decisió política al Consell, perquè tot ho refereix a una estructura paral·lela al Consell, que tindrà la seva autonomia. Noltros ja tenim la nostra Agència de Reserva de la Biosfera, per cert molt ben gestionada per part de l’actual responsable Irene Estaún. De fet, mentre aquesta agència la tengui ella al capdavant, una persona totalment equilibrada entre protecció i desenvolupament sostenible, jo personalment estic molt tranquil. Puc afegir que, sigui qui sigui que governi, s’ha de mantenir a aquesta gran professional que ha demostrat habilitat, prudència, equilibri i una professionalitat extraordinària, independentment de quin sigui el govern de torn.
- Si vostè defensa que no és necessària una nova Llei que aporti coses noves, sinó que bastaria amb ordenar totes les normes ja existents, hem de deixar l’esperit de la Reserva a mans de la voluntarietat i la consciència de la gent?
- El PTI ja reflecteix l’esperit de la Reserva de la Biosfera. Hi ha un certs límits que, governi qui governi, no els podrà traspassar.
- Per tant el PTI de 2003 és bo?
- És millorable, però com a concepte general, per mi és bo. Sé que açò pot entrar en contradicció amb plantejaments del meu partit, però així ho penso jo. Per mi, però, el PTI hauria de respectar més l’autonomia municipal en matèria del desenvolupament urbanístic de cada poble. No tenc res a dir en relació al marc general del PTI, però en la particularitat s’equivoca, perquè ha de ser cada Ajuntament qui ha de poder decidir sobre aquesta particularitat. El Pla Territorial ha de ser suficientment delimitat, però a la vegada suficientment obert.
- Per tant, segons vostè, amb un PTI que inclogués aquesta obertura, no seria necessària una Llei de Reserva?
- Exacte, no seria necessària.
- Açò deixaria l’esperit de la Reserva a expenses de la consciència col·lectiva, i crec que actualment no hi ha la mateixa sensibilitat que hi havia als 90, quan es va aconseguir el títol. Se senten algunes veus i propostes que semblen contradir obertament l’esperit de preservació i sostenibilitat que promulgava la UNESCO, i sense una norma que posi límits, ens exposaríem al risc de pensar que la consciència col·lectiva per ella sola farà que Menorca sempre sigui aquest model que tenim ara.
- Si estem parlant que el risc ens pot venir per una majoria democràtica elegida pel poble que no combregui amb aquest criteri i amb aquest model i en promulgui un altre, com a demòcrata convençut no hi tenc res a dir. Ploraré i em farà pena si passa, però serà allò que el poble haurà decidit. La nostra missió és que l’educació influeixi en els joves i a la població en general per a què entenguin que val la pena continuar amb aquest model que va reconèixer la declaració del 1993. Recordo que va haver-hi una època en què alguns deien que ens llevarien el títol, i jo els deia que açò no passaria. La declaració té tres zones perfectament delimitades, on queda clar que es pot fer i què no. Açò està totalment garantit, i no estan planificades urbanitzacions que sí estaven pensades abans de la declaració. Açò és inviable ara mateix. Per tant, jo concloc que la Reserva de la Biosfera a Menorca gaudeix de molt bona salut.
- I li preocupen segons quins discursos polítics que podem escoltar a la dreta del PP, que plantegen certes actuacions que contradiuen l’esperit de la Reserva, i que podrien anar calant entre els joves i desgastant la consciència col·lectiva?
- Si açò passa, jo mai no donaré la culpa als que ho han aconseguit, sinó que me la donaré a jo. Què hem fet malament per a què açò passi? Jo aplico la màxima del filòsof que diu “a mi no em preocupen els que fan el mal, els conec. Em preocupen aquells que, podent fer el bé, no reaccionen”. Me preocupen tots els tipus de fonamentalisme. Ja vaig dir en el seu dia que no s’ha de confondre la Reserva de la Biosfera amb una reserva índia, i ho mantenc. Menorca no és un parc natural.
- I està passant açò altre, que s’està convertint Menorca en un parc natural?
- No, no passa, però tant pot succeir el res i també pot passar el quasi tot. La virtut està al punt mig, que és per on hem de transitar, ja que sinó ens separam i ens dividim. El problema és que hem entrat en una fase a nivell on a nivell polític no tenim adversaris: tenim enemics. No es va a contrastar idees i propostes amb els adversaris, es va a veure com es pot destruir a l’adversari. Aquesta situació s’ha de reconduir.
- Parlem d’açò. Del nivell de la política actual comparat amb el de la seva època, quan van ser capaços, per exemple, de treure per unanimitat una declaració de Reserva de la Biosfera poc temps després d’haver-se tirat els trastos pel cap per una moció de censura.
- En aquell moment tots teníem ganes de construir junts, independentment de que també hi hagués debats i conflictes, però teníem molt clar que en allò que era fonamental, o ho fèiem junts o no era viable. Digues-li la Reserva de la Biosfera, digues-li la Llei de Normalització Lingüística que vam treure per unanimitat governant el PP, la Llei de Consells… Estàvem construint. Ara mateix l’edifici ja està fet, i es dedica el temps a fer lleis de caràcter ideològic. Clar que les lleis han d’estar impregnades de l’ideari polític d’aquell que té la majoria, però crec que abans, molts dels que ens ficàvem en política ho fèiem de manera vocacional i amb una gran il·lusió. Avui, molts dels que entren en política és perquè tenen sintonia amb qui fa la llista, i qui fa la llista sap que són persones que no molestaran perquè es plegaran a qualsevol circumstància perquè tenen necessitat de ser-hi pel seu modus vivendi.
- Per què creu que ara els polítics són diferents?
- Per una qüestió molt senzilla: les cúpules dels partits són taps. No estem vivint una democràcia autèntica. Vivim a una partitocràcia, on l’oligarquia dels partits decideix qui va i qui no va a la llista.
- I aquesta decisió es pren en base a mèrits?
- En base a conveniència de les cúpules, no a mèrits.
- El problema és que les persones formades no volen entrar en política, o que no els deixen?
- Moltes vegades no els deixen. I indirectament, noltros, els polítics, som els culpables de que la gent no vulgui entrar en política. Perquè ens hem dedicat a destruir a l’altre, i açò fa algú que té la vida solucionada i potser es voldria dedicar a la política i a cercar el bé comú, es faci enrere per no ser el blanc de totes les crítiques i que tothom li digui el que sigui.
- Pinta vostè un panorama poc esperançador per a la política…
- Si no canvien les coses, sí. Al meu llibre “Hablando claro”, proposava canvis a la Llei General del Poder Judicial, a la Constitució, a la Llei electoral i a la Llei de Partits Polítics. Per exemple, jo no crec en unes primàries pures dins els partits, crec que hi ha d’haver primàries a nivells bàsics, però hi ha d’haver una preselecció a mesura que puges el nivell.
- I qui fa aquesta preselecció?
- La direcció del partit de manera col·legiada. Però hem d’admetre que no és la direcció qui fa les llistes. Les fan dues o tres persones, i jo ho he viscut.
- Vostè ho ha estat gairebé tot dins el PP de Balears. Ara és afiliat de base. Com veu vostè el partit, després de l’arribada de Feijoo?
- Pablo Casado fou una esperança quan va ser escollit, ja que fou una decisió en què la cúpula no va influir, però després va cometre errors molt greus, segurament per deixar les responsabilitats que li pertocaven a ell al seu segon, Garcia Egea. Feijoo és diferent. Ningú no li podrà discutir que ha guanyat per majoria absoluta. Allà on ell ha governat, Vox no ha obtingut representació. Té el cap molt ben moblat i sap esperar. L’esquerra intenta, per estratègia política, fer fissura, plantejant enfrontament Feijoo-Ayuso. Jo crec que si avui hi hagués eleccions, els resultats del PP serien superiors a les expectatives que li donen les enquestes. Crec que el PP ha de sortir a guanyar les eleccions i a treure un resultat que li permeti governar en solitari. Si açò no és possible, necessitarà pactar per fer govern i dur el seu programa cap endavant. S’ha de ser conscient que per governar aquest país, tant l’esquerra com la dreta necessitaran recolzar-se en altres partits. Noltros hem d’assumir que el nostre pacte ha de ser amb una força natural que està a la nostra dreta, que agradarà més o menys, que és Vox.
- Vostè estaria còmode amb un pacte PP-Vox, a Madrid i a Balears?
- Sí, sempre i quan aquest pacte es fes amb llum i taquígrafs, no fos a qualsevol preu i es fes complir. Exigiria que fos un pacte obert i transparent, dipositat davant notari després de donar-lo a conèixer a tota la població. Vox pot agradar més o menys, però és un partit perfectament democràtic que es presenta lliurement a unes eleccions, amb un projecte i un programa, i que dóna la possibilitat a la ciutadania que el trii o no. No es poden posar corsés o entrebancs previs a una formació que no ha donat cap cop d’estat, no ha impulsat cap procés d’independència i que s’ha ajustat al mandat constitucional. Una altra cosa és que proposi reformes de la Constitució que crec descabellades, com pugui ser la desaparició de l’estat de les autonomies. Però aquesta proposta és tant legítima com la que vol federalitzar Espanya i convertir-la en un estat plurinacional. Em sembla injusta la dimonització actual de Vox.
- En un pacte així, hauria d’haver-hi línies vermelles que no es poguessin traspassar?
- I tant que sí. Les línies vermelles haurien d’estar marcades prèviament, en campanya electoral, i per part de tots els partits polítics. Una línia vermella, per exemple, és que no ens podem replantejar l’estat de les autonomies, però sí podem repensar com donar més eficàcia i eficiència a la gestió de les comunitats, què fer amb molts organismes paral·lels que són xiringuitos que donen de menjar a afiliats i fins i tot replantejar si l’Estat ha de tornar a assumir les competències en matèria de sanitat i educació.
- Línies vermelles també serien temes com la violència masclista, el discurs sobre migració que frega el racisme…
- Les línies vermelles que jo marcaria seria el compliment de la Llei…
- Ara mateix hi ha vigent una Llei sobre violència masclista que Vox vol derogar. Quan vostè diu complir la Llei, vol dir que quan firmin un pacte, si aquesta llei està en vigor, no es toca?
- No la derogaria, però la transformaria en Llei de violència domèstica. Perquè una societat no pot dividir un delicte en funció de la categoria de la persona.
- Per què una part del PP parla ara de violència domèstica per referir-se a un fenomen al que fins ara tothom estava d’acord en anomenar violència de gènere o masclista? Açò passa des que Vox ha introduït aquests termes. Per què aquest canvi?
- Jo no diria que és un canvi. Fins ara el PP no havia fet qüestió d’aquest tema, assumia el llenguatge i l’hermenèutica de l’esquerra sense cap més plantejament. No estic en contra de que s’hagi fet una llei, però sí que estic en contra del tractament que dóna la Llei a la violència de gènere. Una altra cosa és que apliqui polítiques basades en el fet empíric real que qui pateix més violència és la dona a mans de l’home, i que per tant aquestes tinguin un tractament totalment privilegiats i diferent a l’hora de fer polítiques d’acció que evitin aquesta violència. Però és que la llei no ha evitat aquests delictes, s’han incrementat.
- Li insisteixo. Fins fa poc no sentíem aquests discursos per part del PP, ni aquests termes. Açò passa des que Vox ha entrat amb força al panorama polític.
- Aquesta és la gran batalla que noltros no hem sabut donar, segurament de manera equivocada: hem perdut la batalla cultural. La de dir que noltros interpretam un tema concret de la nostra manera, no de la manera que ens diuen els demés que l’interpretam. Em sumo en aquest sentit al que deia Cayetana Álvarez de Toledo, que es va enfartar de dir que els demés poden dir segons quines coses, i noltros no podíem dir el que pensàvem perquè tot d’una ens deien que érem feixistes, franquistes o d’ultradreta. Fins aquí podem arribar. Sobretot si estàs convençut que no ets cap d’aquestes coses, has de poder dir lliurement allò que penses i, sobretot, contrastar-ho i respectar els demés. A mi, un diàleg amb algú que pensa igual que jo, em diverteix, però no m’aporta massa més. Jo vull tenir diàlegs amb algú que no pensi com jo, perquè segur que alguna cosa aprendré. Tenim molta feina per endavant a fer, perquè ens movem en un món de titular i tweet.
