Tomeu Panxa-Rotja – No fotis que ja estem a desembre? Açò ha passat volant! O sigui que aquesta és la meva darrera parrafada abans de Nadal. Per tant, i fa temps que ho tenc dins el cap, aquesta vegada me deixareu que me posi un poc intens i profund, perquè crec que l’ocasió s’ho mereix. Bé, i si no m’ho permeteu, tampoc no ho podeu evitar. Màxim, podeu deixar de llegir, i tot açò que guanyareu. Aquells que heu decidit seguir amb la lectura, gràcies.
Mirau, aquest serà el primer Nadal més o manco normal des que va aparèixer el coronavirus. 2020 i 2021 van ser festes a mig gas, amb trobades limitades, somriures coberts per mascaretes i abraçades temeràries, si és que n’hi havia. Enguany podem tornar a recuperar el Nadal de sempre, les trobades familiars sense condicionants i les celebracions sense limitacions. És una gran alegria que pugui ser així. Però m’agradaria pensar que alguna cosa haurem après d’aquestes dues festes passades. No, no som un il·lús i penso que el món és millor ara que abans després de la pandèmia. L’esperança que tenia durant el confinament es va perdre ràpidament quan vaig veure que aquelles coses que no fèiem bé abans, segueixen igual, o pitjor. Tenim una guerra ben a prop, seguim contaminant com si res, els polítics se segueixen tirant els trastos pel cap i, per reblar es clau, resulta que ens falten metges, aquells que tantes vides van salvar durant la pandèmia.
Però deixeu-me que mantengui l’esperança que, a les nostres cases, a les nostres famílies, algunes coses haurem après. Personalment, he entès que hem d’aprofitar cada moment per estar a prop dels nostres. Un no sap mai què pot passar ni quan. Com que som humans i, per tant, ben ases, moltes vegades només donam valor a allò que tenim quan ho perdem, i llavors ja és massa tard. Aquest Nadal, si me permeteu un consell, no deixeu passar l’oportunitat d’abraçar a tots els que estimau, de riure amb ells, de compartir confidències o, simplement, d’estar un al costat de l’altre. Massa vegades ens fa vessa, vergonya o el que sigui dir un “t’estim”, un “què bé que estiguem junts” o “t’he enyorat”. I mira que jo som poc donat a aquestes coses, però enguany pens ser més aferradís que un oso amoroso.
Crec que és el moment de mirar cap endavant oblidant els retrets del passat. Si me permeteu que me posi profund, us diré que el passat és per aprendre, el present és per viure i el futur és per somniar. Us deman que tinguem sempre present allà d’on venim, allò que som i allò que hem fet, però només per aprofitar allò bo i decantar allò dolent. O com a màxim, per treure lliçons. Un bon amic em diu constantment que “de tota caiguda en pots treure una lliçó”, i jo, que he caigut tantes vegades, hauria de ser ja un mestre de la vida, i podria tenir una enciclopèdia. Però com que massa vegades m’he encaperrutat en cercar culpables en tost de cercar solucions, tot allò que podia haver après està a l’apartat de pendents, ho vaig deixar per a l’examen de recuperació. No feu com jo. Si podeu aprendre, apreneu.
Què més us volia dir? Ah sí, que no us limiteu a fer tot açò per Nadal. La nostra és una societat bipolar, amb l’agreujant que les persones bipolars tenen un trastorn mental involuntari, mentre que aquesta societat ha triat ella mateixa viure en aquest anar i venir. Per Nadal, venga somriures, abraçades i bons desitjos, i en sol demà gairebé ni ens saludam pel carrer. Per Nadal, inundam els whatsapps de felicitacions, llumetes, postals i fotos familiars, i després, ens passam mesos sense dir als grups de família. O som ases o som hipòcrites. O les dues coses. Per què hem d’esperar que el calendari ens marqui un dia en vermell per ser amables, generosos i considerats amb els demés? Per què no fer-ho sempre? Per què no girar la truita, i fer que siguin comptats els dies de mal rollo, i majoria els dies d’harmonia? No sé, no deu ser tant difícil.
Bé, ja me perdonareu aquest escrit d’avui, tant ensucrat que segur que no deu ser massa apte per a persones diabètiques. Però és que de tant en tant, aquest home que ara sí ja ha guardat les avarques fins l’any qui ve, necessita amollar quatre consells com si fos en Paulo Coelho. M’agradaria creure que enguany, a part de recomanar-ho als demés, seré capaç d’aplicar-ho jo mateix. Esper que açò no acabi com els propòsits d’any nou, que tenen la vida més curta que les mànigues d’uns sostens.
En fi, Bon Nadal a tothom!
