Em va cridar la nostra bona amiga Anna-Maria Ticoulat «Us animau a fer una excursió a les platges del nord? També vindrà na Josefina Salord», que és historiadora i gran amiga nostra. «I tant!» li vaig dir.
Vam triar un dia que seria especial i partírem cap Es Mercadal. La meva dona Anna Maria Martí, la poetessa, na Josefina i jo vam arribar a Binimel·là. Sota una intensa ombra d’una morera, un gran di-nar ens van preparar. Us he de dir que el principal no era el menjar, perquè l’important és menjar per viure i no viure per menjar.
Per a la meva dona i jo va ser com si anéssim a escola a aprendre lliçons, perquè estàvem amb dues mestresses de la cultura baleàrica. La senyora Ticoulat ens recitava bellíssimes poesies que han gua-nyat dos importants premis a Catalunya i que aviat ha d’anar a recollir-los. Na Josefina ens parlava de la preparació d’unes conferències, en la que ella ha estat escollida comissària per a Menorca, dedicades al gran comunicador Joan Fuster, que es duen a terme arreu dels Països Catalans.
………………………………………………………………………………………………………
Fa uns anys vaig fer una exposició a l’església de Sant Antoni de Maó. Havia pintat un quadre com a record del nord, Cala dels morts. Va entrar una dona vestida tota de negre i mocador pel cap. Vaig pen-sar «És una autèntica menorquina».
Es va quedar mirant el quadre amb molta atenció. Li vaig demanar si li agradava i em digué «Sí, jo tenc un germà enterrat a aquestes roques», i m’explicà que eren pagesos en un lloc devora la mar «El meu pare i els meus dos germans van sortir a pescar amb la barca i amb tanta mala sort que un cop de mar, s’endugué al germà petit. Hi havia una llei que deia que si es moria a la mar, s’havia d’enterrar a la primera terra que trobes-sin, i així va ser. La meva mare i jo cada any li dúiem flors.».
Em va fer tant pena que li vaig regalar el quadre. Ella hi va marcar una creu al quadre allà a on està enterrat el seu germà.
………………………………………………………………………………………………………
Si em permeteu, us en contaré una altra. Quan tenia 9 o 10 anys anava a estiuejar uns dies a un blocau de la Guerra Civil a Cala dels morts. Érem una colla grossa, els vells i tothom s’hi apuntava.
Estàvem a fora berenant un monyaco fregit, trossos de sobrassada i costelleta de porc. L’amo de Ru-met havia fet vi i no hi faltava de res, encara que els tres menors no en podíem beure. En Xim deia «A nes mocosos no n’hi doneu».
Una de les nostres madones digué «He d’anar a veure el meu cosí, que està a un lloc prop d’aquí, i té la dona que ha perdut el cap». Madona i la criada partiren i en arribar la troben amb una garnera espolsant d’aquí cap allà, fora de sí. Surt l’amo, en Toribio, que digué «Gràcies a Déu que heu vingut! Ja no sé què fer, seguiu-li el joc. Creu que hi ha bruixes».
Tothom espolsava bruixes, van destapar les olles de la cuina i a dins les hi varen posar, en tornar-les a tapar, ja no n’hi havia de bruixes.
Digueren «Aquesta dona necessitar espaiar-se», li van donar un te de til·la i es va tranquil·litzar. Més tard van anar a la platja, açò sí, l’amo li va dir «Les bruixes es queden aquí», però fins i tot el ca estava em-bruixat i es volia aparellar amb un colom.
………………………………………………………………………………………………………
Tot açò és passat, tornant al present, en acabar l’excursió ja vam començar a preparar la pròxima, que serà a Ferreries. Potser partirem cap al camí de ses Capones, l’antic camí des Migjorn Gran, a visitar els monuments arqueològics.
Tot açò us volia contar, ja que tan bé que ens ho vam passar.
