Menjar els bunyols amb avarques i màniga curta és tota una experiència. A jo, que m’agrada açò de fer proves als fogons, us reconec que vaig estar a punt de telefonar a algun xef d’aquests que surten per sa tele per demanar-los si era possible fer gelat de bunyols i servir un plat que consonés més amb aquest temps que ens fa. No sé, m’havia passat pel cap servir un «Gelat de bunyol amb granisat de mel de Menorca amb esfericacions de sucre (per allò de que aquells que no volen saber res de sa sucre la poguessin decantar)». Però al final ho vaig deixar anar. Massa feina. I és que amb amb aquesta calorada, imaginau quin nivell de tonteria duc pes cap si ja de per sí, el meu cervellet ja bull tot l’any.
Voltros ja heu fet el canvi d’armari? Sou d’aquells que, encara que foti una calorada de por, us posau màniga llarga el mes d’octubre? Idò anau a cagar, bon refoina! Bé, no m’alteraré. Entenc que estigueu acostumats a unes coses i ara, quan canvien, no reaccioneu. Ho puc tolerar de voltros, perquè com jo, sou pobres mortals que sobreviviu com podeu. Però me bull sa sang i se m’inflen certes parts des cos quan qui no s’adapta a la realitat són els que comanden. Avam, quanta estona fa que xerram del ditxós canvi climàtic? Quants anys i panys fa que els científics ens avisen que venen curves? I davant tot açò, què han fet els senyors i senyores que comanden? Quines accions reals han fet? Moltes cimeres, moltes cumbres històriques, molts protocols que no són res més que paper (reciclat, açò sí) banyat i molta foto, però els cotxes segueixen cremant petroli, produïm diòxid de carboni per un tub i, en el fons, seguim pensant que «qui vengui darrera, que tanqui sa barrera». Idò ja n’hi ha prou, remil-i-una!
Avui m’he de controlar molt per no amollar quatre batais dels bons, perquè aquest tema m’encén de ver. Hem passat un estiu que riu-te tu del Sàhara. Hem vist com es cremaven boscos, quasi no plou, la mar està més calenta que mai i quan hi ha tempesta, cauen pedres grosses del cel com pilotes de tennis… Necessiten més coses els que comanden per llevar-se sa corbata i els tacons i posar-se a fer coses de ver? Repeteix, coses de ver. Ser valents, posar allò que s’ha de posar damunt la taula i fer passes decidides. Que sí, que ara tots miram prim per l’electricitat i correm a posar plaques, però no ens enganem, no ho feim perquè siguem molt conscients de la crisi del planeta, sinó perquè la factura se’ns dispara tant que hem de fer alguna cosa per controlar-ho. I no perdem l’oportunitat de dir que ho feim per «consciència climàtica». Panda d’aprofitats!
Me sap greu avui estar tant negatiu, però seré jo qui us ho diré, que no som científic ni res que s’hi assembli: ja no hi som a temps. Hem fet tant de mal al planeta que ja no hi ha marxa enrere. El canvi climàtic ja és aquí. Bé, més que el canvi climàtic, el nou clima ja és aquí. Més calor, menys pluges però més fortes, la mar que puja i que se menjarà platges… Llavors sí que correrem, perquè els turistes ja no voldran venir i llavors veurem perillar sa cartera, i clar, quan ens toquen la butxaca, llavors sí que reaccionam, no? Colla d’hipòcrites, tots! Va, què, feim cosa o no? Qui serà el valent o valenta que plantarà cara a les empreses petrolieres? Als grans fabricants de cotxes? A les elèctriques? Algú serà prou revolucionari per posar-se davant de tot açò i plantar cara a qui sigui, sabent que és imprescindible fer-ho? Na Greta Thunberg ha estat molt valenta, sí, però no és més que una filleta que té molt mèrit però cap poder real. Els que tenen poder real se la miren com pensant «ai, mesquineta, ja se li espassarà», i deixen que els joves creguin que tenen possibilitats de fer coses. I què punyeta, sí que tenen! De fet, són ells els que ens mostren el camí. Demanar, dir les coses clares sense por, i posar damunt la taula allò que realment és important, que ha de passar davant d’allò que és urgent. I és que el canvi climàtic, és urgent i important.
Bé, perdonau, deu ser que aquesta calor m’ha pujat al cap. Diuen que ja s’acaba, i tal vegada quan tingueu aquesta parrafada a ses mans ja podem anar en màniga llarga i no serà ridícul. Hauria de ser així, però llavors no hauríem d’oblidar tot allò que hem passat i que no ha estat normal. Com amb la pandèmia, que ens havia de servir a tots per canviar tantes coses, ser més solidaris i bla bla, i al final tot ha seguit igual o pitjor. En fi, que crec que hi ha massa gent practicant de la dita de «qui vengui darrera, que tanqui sa barrera». El meu dubte és si prest quedarà barrera, o l’haurem cremat amb tanta calor.
En fi, Feliç Jalouin a tots i totes!
