Estàvem en Lluc i jo passejant pel camp, ell era el capità fent camí davant, davant. En un moment determinat em diu:
–Com és que aquest ullastre que té la panxa a terra i l’espinada torçuda no duu una garrossa?
–Perquè s’ha barallat amb el vent de tramuntana.
De quant els grecs ja vingueren, una gran atenció li varen tenir. Dels fruits en varen fer oli, de l’olivó se n’untaren el cos i pareixien Déus.
Ell té més de 250 anys i és testimoni de tot el que ha passat, el que passa i el que passarà. Incloent-hi una mort d’un pagès i tres benes que s’hi van arredossar davall seu. Mai us poseu davall d’un arbre quan faci trons i llamps.
Ullastre molt t’admiram perquè ets generós i res presumptuós.
A un vell ullastre
Vell ullastre d’esquerp cim
que brandes, altiu, encara
i a tot vent saps plantar cara:
jo t’estim.
Vell ullastre, cos ferreny,
que l’urpa del temps, ingrata,
et mina, però no et mata:
jo t’estreny.
Vell ullastre caparrut
que aguantes les maltempsades,
els freds i boires gelades:
jo et salud.
Vell ullastre escabellat,
sense flors i sense fruita,
vencedor sempre en la lluita:
jo t’acat.
Vell ullastre, tremp d’acer,
fortitud que mai no es passa,
valentia d’una raça:
jo et vener.
Vell ullastre, ton sospir
és desig de primavera,
que et poses per bandolera:
jo t’admir.
Vell ullastre salabrós,
sobre el mar estens les branques
i mon cor en tot cor tanques:
amorós.
Antoni Deig
Nicolau Espinosa
El vent de tramuntana
La tardor crida amb veu fiblant el vent
de tramuntana que doblega els arbres
amb força i arrossega el seu fullatge
que siula furibund per la contrada.
Una noia camina per la tanca
i es confon amb els tons auris de l’herba
i de les flors tardanes de la prada
i sens fixar-se forma part del quadre.
Una imatge atraient que s’il·lumina
amb els reflexos d’or que deixa el sol
sobre les delicades margarides
amb un plàstic embruix que parla mut
El vent de tramuntana no perdona
i regira l’arbreda que desfulla
les sivines que reben el fuet!
Esponerosa copa
Mostra la fortalesa del seu pit
i amb la copa de fullam esponerós
perquè es vanagloria de sentir-se
escollit pel seu port magnificent.
Un arbre que és silvestre amb bell bagatge
i un verd misteriós que cimalleja
dels altres que conviuen en el bosc
talment un semideu d’aquest paisatge.
Arreu s’arrela aquest gegant perfecte
i es transforma amb estris i es fa portella
amb un segon propòsit glamurós
per la seva robusta meravella.
El posat orgullós és part d’un somni que batega en silenci el seu insomni
i mirar-lo m’encén els ulls de cor!
Anna Maria Ticoulat i Coll
Ullastre, ullastre, no te’n vagis mai. No siguis pillastre, que molt t’estimam. Suportant dia a dia aquest vent desesperant.
Lluc Pons Fullana i Vicent Pons, des camí de sa Rovellada
