«Va, que tenc bragues a tres euros! Bones bones! Mirin quina tela, toquin toquin! No trobarà res millor a cap altra banda! Va, que abans estaven a sis euros, els hi venc per la meitat de preu!». «Miri quins serranets més frescos, i ses gambes, si quasi sembla que la saluden! Va, que si me compra un quilo de gerret li regal uns quants caps de morralla per fer sopa!». No, no he perdut es gambuix. És que aquests dies, quan llegeixo els diaris i mir les notícies per la tele, me sembla que som al mercadet de la plaça de Loar o al mercat del peix de Ciutadella. I és que, me sap greu dir-vos-ho així de clar: Ha començat la campanya electoral.
Sabeu, però, quin és el tema? Que el gènere que ens ofereixen els polítics no és altra cosa que els impostos. Ara ha començat una carrera per a veure qui ens fa pagar menys als ciutadans, donant per fet que açò és una cosa que tots volem i desitjam. I no us negaré que un va més tranquil si obre la cartera o mira el seu compte corrent i el veu més ple. D’entrada, sembla una bona cosa pagar menys. Però jo, que avui m’he aixecat pensatiu i profund, vull comparar açò dels impostos amb la carta d’un restaurant. Imaginau que un dia que anau a sopar a fora, el cambrer de torn us du la carta, i hora de triar només us fixau en la columna dels preus, sense saber quin menjar correspon a cada nombre. Així és molt fàcil la tria: agafarem el plat més barat, per així seguir tenint doblers per altres coses. Però ai las! Llavors arriba la sorpresa, quan el cambrer et du el plat que tu has triat a taula, i veus que és cosa que no t’agrada, o un plat petit que no t’omple, o que resulta que el plat no incloïa els coberts, que es paguen a part.
Segurament avui no me guanyaré el vostre aplaudiment, i tal vegada alguns ja em posau directament a la llista negra, però jo, per molt que em foti, som partidari de pagar impostos. Ho som perquè m’he aturat a pensar per a què serveixen i d’on surten. Els impostos, entenc jo, són la manera que tenim tots d’ajudar-nos els uns als altres. O sigui, tots posam doblers, segons les nostres possibilitats, a una bossa comuna amb la que pagam escoles, doctors, carreteres, assistència a majors, beques i un munt de coses que no podríem fer si cadascú s’ho hagués d’aclarir pel seu compte. Avui que també estic amb açò dels exemples, ho veig com quan te conviden a una festa d’aniversari. Pots optar per fer tu un regal pel teu compte, i arribaràs fins allà on puguis, o bé pots optar per ajuntar a tots els que anau a la festa i fer un regal més gran. Segurament hi haurà convidats que li podran fer un gran regal, però n’hi haurà altres que tot just li podran comprar un sobre de cromos. En canvi, si us ajuntau, teniu un pot de doblers més gros i podeu triar i oferir un millor regal.
Amb els impostos passa igual. Hi ha gent que segur que es podria pagar pel seu compte un bon doctor, una bona escola o fins i tot podria contractar algú per a què es fes càrrec dels seus pares ja majors. Però hi haurà qui no ho podrà fer, perquè li ve just arribar a finals de mes o, directament, no hi arriba. Llavors, hem de triar: Volem un món on imperi la llei de la selva, i que se salvin només els més forts, o estem per una societat on tots ens ajudem entre noltros?
I després arriba la segona pregunta: Fins on és raonable pagar? Perquè clar, no hi ha cap partit que digui que no vol cobrar impostos, però sí que n’hi ha uns que volen que uns paguin més, i uns altres que volin que paguin més uns altres. Jo, ja me perdonareu per ser un ingenu i un romàntic idealista, crec que la cosa és tant senzilla com que, qui més té, més ha de pagar. I que si ara que venen mal donades, s’ha d’ajudar a algú, és precisament als qui ho passen de ver malament. Tenc els meus dubtes de que al senyor que passeja amb un Ferrari i té avorrides les calderetes de llagosta li importi massa si l’electricitat puja o no, perquè no li vé d’aquí. Crec, sincerament, que aquests senyors ara mateix no necessiten cap ajuda i, en canvi, sí que haurien d’ajudar més als que ho passen malament. És una qüestió de solidaritat. Per açò, quan sent que alguns rebaixen els impostos a aquesta gent, penso que no ho dec estar entenent. Quin sentit té que aquesta gent deixin de pagar? Perquè, i aquesta és la part que massa vegades no ens expliquen, açò és com a una família: quan deixen d’entrar uns doblers, s’han de fer retallades. Si a jo me paguen menys a finals de cada mes, o bé m’hauré de llevar el futbol de la tele o hauré de deixar de menjar entrecot i comprar croquetes congelades. A l’administració, que no us enganin, passa el mateix: Si no hi ha doblers, no es poden mantenir tots els serveis que rebem els ciutadans, i que moltes vegades ens pensam que són gratis. Per tant, la qüestió no és si ens rebaixen o no els impostos, sinó que és d’on retallaran si ens els rebaixen.
O sigui que si sentiu un polític que us ofereix bragues per tres euros quan abans en valien sis, i us diu que són igual de bones, jo que voltros no me’n fiaria massa. Jo seguiria anant a Ca Na Genera, que allà les venen precioses i ben reforçades.
Ala, una abraçada a tothom, i paciència, que d’aquí a les eleccions encara hi queda molt, i en sentirem de tots colors!
