Acabam d’encetar un altre mes, setembre. Els fulls dels calendaris es van arrabassant com si res, en un procés constant, que, inexorablement ens ha de dur a concloure un altre any. L’expressió que a vegades usam, “el temps passa volant”, o, “ la vida és un buf” demostren que en som ben conscients que, allò de néixer, créixer, viure i morir, és una realitat inqüestionable de la que no podem defugir i de la que en som més conscients a mesura que sumam anys.
I tornant al mes de setembre, és un dels mesos de l’any que sempre he trobat important: Amb la seva transició cap a l’hivern ens proporciona canvis i la possibilitat de recomençar, de reprendre activitats i rutines que es queden interrompudes a l’estiu: cursos escolars, escoles d’adults, programes de les entitats associatives… es posen en marxa novament per ajudar-nos a fitxar unes rutines i nous plantejaments del dia a dia.
És clar! que, llevat de la obligatorietat d’assistir a l’escola pels fillets i joves fins els setze anys com a mínim, els adults també podem seguir aprenent de mil maneres diferents. Pels que ja tenim més anys, l’oferta, d’un temps ençà també és amplia i diversa. En aquests casos, pens que noltros també cercam, a més d’aprendre, fer més vida social i pot ser, fer coses que de petits no vam poder fer i que ara sí. Viure la vida, seguir tenint projectes i posar-nos reptes, sempre és millor que mirar-la passivament, ja que el temps passa i no torna.
No sé ben bé si el setembre és un mes important, però per a mi, mai em resulta intranscendent. Quan era una adolescent -els anys seixanta- els meus setembres es podien reduir al mínim, em bastava somniar i pensar que es farien realitat lletres d’algunes cançons que llavors estaven de moda i escoltàvem per la radio una i altra vegada, com aquella que ja no record qui la cantava: “cuando llegue septiembre todo será maravilloso…” Només eren somnis d’una adolescent que mira endavant i veu un futur amb ulls il·lusionats, esperances i desitjos intactes… I tot per fer.
Resulta curiós, quan hi pens me n’adono que a pesar del anys acumulats entre aquell ahir i avui, resten en mi somnis antics, que es poden haver acomplert, o no, però que en tot cas me segueixen ajudant a viure. No diria tampoc que som una eterna adolescent romàntica i somnia-truites. No em consider tan ingènua, però sí, que, enmig d’un mon tan problemàtic, on moltes coses van fatal, no he perdut l’esperança que alguns somnis són possibles, al manco, els que depenen de la nostra capacitat i ganes d’acomplir-los.
I mentrestant, el setembre seguirà endavant i un estiu de llum encegadora serà substituït per una tardor, en aquests moments encara imprevisible, de dies més curts, cels més entelats i nous silencis que assosseguen i revitalitzen, com els anys passats i els que resten per venir, en un cicle constant i encara que repetit, nou cada vegada.
