Vaig ser partit cap al nord de Menorca. Em dic no hi arribaré perquè feia un temporal. Vaig arribar amb la intenció de pintar un quadre que representàs el setembre, el mes on tot es mor i tot ressuscita.
Em vaig arredossar davall d’una barbacana admirant aquell vendaval. Em vaig posar a pintar una barca damunt unes roques plena de gavines. És clar, els turistes ja havien partit i les gavines havien tornat, unes s’alçaven balancejant-se pel cel.
Va venir una Gran Claror i el Sol va sortir. Va aparèixer l’amo de Binimel·là cercant una cabra i em diu:
–Què fas per aquí?
–El setembre estic pintant.
–Fes via, ara que ha sortit un ull de cabrer.
I així ho vaig fer. De tornada a Ferreries vaig donar un retoc a la pintura i va ser uns dels setembres més
importants de la meva primera vida.
A continuació, extrec unes bellíssimes poesies d’un antic llibre desconegut.
Dos sospirs
Dins la llar soles estaven,
Un vespre de calabruix,
era setembre
La vella resa, que resa
La jove… mirant el fum.
Sospirà l’àvia i la jove
Un ai exhalà perdut!
–Que teníeu, padrineta?
–Filla meua, que tens tu?
Ni una ni altre respongueren.
Mes pensaren en un punt:
–Si ho sabíeu, padrineta!
–Si ho sabies, joventut!
Miquel Costa
Comparança
El qui es lleva al trenc de l’auba
Per anar al seu treball
I a les dotze dinar, en terra,
I a hora-baixa és dins lo llar;
O el qui dorm fins a migdia,
I no ha de fer res mai,
I sols veu passar les hores
Dels vicis dins lo fang!
Ara vull que qualcú em diga:
Quin dels dos és més sortad?
Quin dels dos mereix més honra?
Quin dels dos és manco esclau?
Vanitat
Un fibló arranca l’alzina
I ses fulles en poc temps,
Grogues, seques i cruixides
Cremen dins un formiguer
El setembre també crema
Les brotades del llorer,
I les fulles ennegrides
Tots se mesclen als fems.
Homo foll! De què te vanes?
De què saps? De què ets valent?
Tot es fulla que has de perdre
Abans de caure en lo carner!
B. Ferrà
La donzella i la cançó
La lluna guaita sobre les ones,
Les ones mouen dolça remor,
I a sa finestra guaita la joventut
Bella i blanqueta: lliri d’un jorn.
–Digasme, lluna, lluneta blanca,
Per què sospira mon cor ditxós?
Ones, digau-me, per què eixos somnis
tan bells revolen al meu entorn?–
Mentre així exclama la joveneta,
Sona llunyana, tendra cançó,
Ella l’escola, les veus me canten:
La vida mía, la vida amor.
Molt pensativa la bella nina
Lo cant escolta dels pescadors;
Molt pensativa lo front acala;
–Per què sospira mon cor ditxós?–
Riu i tremola la joveneta,
Ja res demana que ja ho sap tot,
I es recorda d’un galant jove
Que quan passa la mira molt.
La lluna puja sobre les ones,
Les ones mouen dolça remor,
I a sa finestra canta la jove:
La vida mía, la vida amor.
Miquel Costa
Setembre, setembret, alerta hem d’anar perquè encara no fa fred.
