Quan parlem de tenir cura d’una persona amb demència, sabem que un dia a dia amb més participació i menys discussions és un dia a dia on tot es fa més fàcil. Entendre el que hi ha al darrere de situacions quotidianes pot ajudar.
Sovint, els familiars cuidadors expressen frustració quan no es reconeix el seu esforç I la persona gran no vol ajuda “No soc capaç de fer-li entendre que tot el que faig és pel seu propi bé”.
La persona que rebutja l’ajuda ho fa en dues direccions: no accepta ajuda per fer activitats en el seu benefici ni per deixar de fer alguna cosa que li suposi un perill.
Al darrere pot haver-hi molts factors que afectin aquest comportament de rebuig: la mateixa rutina del dia a dia, la interacció amb el cuidador, que l’activitat proposada sigui del seu interès o que sigui adequada a les seves capacitats, etc., però hi ha un símptoma molt important a tenir en compte, propi de les malalties que cursen amb dany cerebral I que és bastant freqüent: l’anosognòsia.
L’anosognòsia és un trastorn neuropsicològic pel qual una persona no és capaç d’entendre o percebre la seva malaltia I manifesta una falta de consciència dels dèficits sensitius, motors I
cognitius. No percep les alteracions I té una negació total dels símptomes que són evidents tant pels professionals com per les persones del seu entorn. És propi de malalties neurodegeneratives I d’altres relacionades amb canvis en l’àmbit cerebral. Varia en cada persona, I fluctua en intensitat segons l’etapa de la malaltia.
Aquesta negació suposa que la persona es veu amb capacitat de fer coses que clarament no pot fer, com conduir o ocupar-se de les seves finances arribant a ser una barrera per al mateix tractament, ja que pot rebutjar prendre medicació o fer canvis perquè no veu la necessitat. : la persona defensa la seva autonomia rebutjant l’ajuda que no necessita.
Hem d’identificar d’on ve aquest rebuig: si és un rebuig voluntari, a causa d’aspectes de la mateixa personalitat (ser caparrut) o és un rebuig no intencional (anosognòsia). També és important diferenciar – ho d’un procés de negació psicològica, on la persona n’és conscient, però no ho accepta per por o inseguretat o de l’anosodiafòria, que és quan la persona minimitza
i mostra indiferència a les conseqüències de la malaltia.
Saber reconèixer l’anosognòsia I tenir aquest símptoma identificat ens ajudarà en situacions
desgastants I per prevenir el “burn out”. D’aquesta manera, el familiar cuidador pot fer un canvi
de mentalitat I adoptar estratègies diferents que suposin menys estrès I a què la persona
estigui més oberta I més confiada.
NO AJUDA el confrontar a la persona amb una realitat que no existeix per ell/a, intentar
convèncer amb raonaments o bé corregir. Tot això remarca els dèficits que el malalt no sap
veure I sovint desemboca en situacions de nerviosisme I agressivitat. El malalt defensa la seva
autonomia I el familiar sent que “li agafa mania” I la situació es tensa encara més.
SI AJUDA
• entendre el perquè del rebuig : dentificar si aquest rebuig és conscient o no
• prendre consciència de les seves limitacions, reconèixer els seus dèficits per veure el món
sota la seva mirada.
• validar les seves preocupacions: no ignorar, no confrontar, adaptar l’entorn, adaptar la realitat
• no prendre-s’ho personal : ” ho fa per fer la punyeta”
• no discutir I adoptar estratègies diferents de comunicació canviant la forma de respondre :
redirigir l’atenció, inspirar un altre comportament alternatiu modelant la conducta.
• entrenar la creativitat, anar fent petits passos. Els canvis estan en la constància.
Una persona que no té les capacitats per validar el nostre esforç no serà capaç de fer-ho, així que val la pena tenir aquest concepte en compte, ja que cada petita discussió o mala estona que ens estalviem ajuda a la qualitat del nostre dia a dia.
