Començ aquesta ressenya amb un temor més que justificat. Escriure sobre una novel·la, fins ara inèdita, d’Aurora Bertrana, fa molt de respecte. I si això hi afegim que, al seu moment, va ser prologada per Salvador Espriu, llavors ja t’agafa tremolor.
Si més no, intentaré fer-vos arribar la meva opinió de la millor manera possible.
Però abans de res un comentari que us trasllat directament de la contracoberta: “Cendres o L’inefable Philip són dues cares d’una novel·la que Aurora Bertrana no va aconseguir publicar, a causa de l’escàndol que podria suposar per a la moral de l’època.”
I l’època a què es refereix són els anys seixanta, en ple franquisme. El nacionalcatolicisme imperant no podia acceptar una novel·la tan lliure -en tots els aspectes- com aquesta.
Anem ara l’argument i potser entendreu més els paràgrafs anteriors.
Emmarcada en l’abans i el després de l’esclat de la Guerra Civil, i situada entre Barcelona, la Costa Brava, Ginebra i l’Alta Savoia, l’obra dissecciona el fracàs d’un matrimoni burgès. Sense embuts, l’autora mostra l’existència dels “quatre sexes” i retrata tot de personatges pintorescos, entre els quals un grapat d’ assidus de la Barcelona nocturna dels anys trenta o pretesos artistes de la bohèmia ginebrina.
Ben cert que hi ha força literatura, universal i també catalana, que retrata les misèries de les convencions burgeses sobre el matrimoni, però, sens dubte, ben poques que gosin fer-ho – i en aquella època! -tractant el tema de l’homosexualitat, l’adulteri consentit, la bisexualitat…
I tot això sense judicis morals de cap mena. El mateix Espriu, al seu pròleg, ja ho deixava clar: “Aurora Bertrana no judica ni disculpa, ni condemna, ni tan sols comenta, només s’arrisca i es compromet a contar”.
Amb tot el que ja us he explicat, no us estranyarà que us digui que Cendres no tan sols m’ha fascinat pel que ens narra, sinó que m’ha sorprès per la seva absoluta modernitat. M’atreviria a dir que estem davant una novel·la que esdevindrà – si no ho és ja – un clàssic de la literatura catalana al mateix nivell de Laura a la ciutat dels sants de Miquel Llor, Vida privada de Sagarra o el mateix Josafat del pare de l’autora.
Per altra part, i no és menys important, Bertrana aconsegueix immergir-nos amb una mestria indiscutible dins l’ambient d’un moment molt concret de la història de Barcelona, en els caus de plaer i disbauxa d’una classe social que vivia les darreres hores de la seva daurada, i insubstancial, existència. Llocs emblemàtics, ja desapareguts o potser alguns imaginats, se’ns mostren i ens fan reviure l’alè d’aquells temps.
“Havíem anat del restaurant Chez Nous a la Bodega de Colón, de la Bodega de Colón a la Taverna dels Tenors…”
Tanmateix, tornem a Espriu: “El que captiva més de la història (…) és la delicadesa amb què és contada, una delicadesa que no cau mai en la sensibleria, que no recula davant la veritat, sovint molt crua…”
No cal dir-vos res més, potser només afegir unes frases textuals de la novel·la que possiblement avui tots subscriuríem.
“Què és la normalitat? Existeix la normalitat? I si existeix, quina mena de gent hi pertany?”
