Miriam Triay/ Ferreries – Anna Maria Ticoulat i Coll (1942), escriptora ciutadellenca, i Vicent Pons Rotger (1947), pintor ferrerienc, són els dos autors i artistes que han decidit fusionar pintura i poesia en la seva nova obra L’embruix poètic de les flors. Com ja s’explica en el pròleg del mateix, fet per Josefina Salord, “desborda el tòpic horacià segons el qual la poesia és com la pintura (Ut pictura poiesis), perquè en aquest llibre poesia i pintura s’emmirallen mútuament”.
EL NAIXEMENT D’UNA COMUNIÓ
En aquesta nova obra ambdós autors han pogut aprofundir, conjuntament, en el coneixement de les arts plàstiques i literàries, i també en la seva relació personal. “Estàvem molt compenetrats, amb la seva obra i la meva escriptura”, afirma Ticoulat, “crear aquest llibre ens ha unit molt; si ja érem amics, ara hem acabat de reafirmar la nostra amistat”. De fet, es van conèixer quan Vicent Pons va dissenyar les portades de dos llibres de l’escriptora. Així, una relació que nasqué de la col·laboració entre artistes, ha ascendit cap a la comunió d’idees i preparació conjunta, a la formulació d’un llibre pròpiament d’ambdós.
“Va ser idea d’ell. Vicent em va comunicar les ganes que tenia de fer unes pintures de les flors de Menorca, i de com li agradaria que jo en fes els poemes”. I així va ser, Pons anava dissenyant les pintures, i quan les acabava els hi enviava a Ticoulat, que s’inspirava a través d’elles per dissenyar les lletres. Com bé diu Vicent Pons, “per això sembla que poesia és pintura i pintura poesia. Combina molt bé”.
L’EMBRUIX DE LES FLORS MENORQUINES
Però, i la temàtica, per què era important per als autors? “Perquè la planta no està prou valorada; sense les plantes no existiríem els humans”. Vicent Pons volia expressar la rellevància que per ell tenen les plantes i la naturalesa; de com, a més de la bellesa estètica evident de moltes, sense la seva existència, nosaltres no hi seríem. “I no crec que les persones s’adonin d’aquesta importància. A més del desconeixement generalitzat que hi ha sobre aquest tema en la societat”.
Al que expressa Pons, li podem sumar, com diu Anna Maria Ticoulat, el fet que “tot és Menorca”. Per l’escriptora “deixar una constància de les nostres vivències a la nostra terra és molt important. És una manera d’exaltar la nostra pàtria, la seva natura i tot el que l’acompanya”. Llavors, així com per Pons és cabdal destacar el paper de les plantes i la naturalesa en la nostra vida, per Ticoulat, és a dintre del panorama propi, de casa, des d’on s’ha d’exaltar aquesta rellevància. Clar exemple, per tant, de com ambdós artistes entraren en comunió i es compenetraren des de l’inici.
LA FEINA DE L’ARTISTA
Per Vicent Pons, la inspiració venia del paisatge vegetal, de centrar-se a cercar les diferents flors que es podia trobar a dintre de la natura, en el seu cas, de l’illa menorquina. I, a partir d’aquí, començar a dibuixar. “Vaig intentar fer els variants de colors que hi ha a Menorca. Per exemple, quan dibuixava roselles, hi ha un vermell-taronja, un vermell potent, un lila molt clar…”.
De fet, i a més de les flors, el lector podrà reconèixer diversos paisatges illencs com a escenaris. “Clar, pintar flors soles és molt delicat, pot cansar. És millor acompanyar-la de misteri màgic, ubicant-les en diversos escenaris i, a més, en diverses estacions i dies. Vaig intentar que tot estigués inclòs amb el paisatge menorquí, i és el que li dóna dinamisme”. Tot i aquesta diversitat estacional de què parla l’autor, en l’obra apareix, sobretot, i a causa de la temàtica observada, la primavera. Encara que, com ja s’explica en el pròleg, també hi ha referències a “l’estiu ressec de ‘La boira d’or’, la tardor d’El vent de tramuntana’ i l’hivern ‘Un record de l’ahir’”.
En canvi, per Anna Maria Ticoulat, les pintures van ser el punt central de la seva feina i de les seves paraules. Com ja hem dit, quan Vicent Pons tenia la pintura acabada, li enviava, i a partir d’aquí l’escriptora feia. Arran d’això, un detall curiós que ha volgut destacar Ticoulat és que “l’ordre en què apareixen les obres al llibre, és l’ordre en què Vicent m’enviava les pintures”. Tot i això, i com bé explica ella, “va ser complicat parlar de bellesa en 35 poemes i no repetir la mateixa idea”. L’escriptora es va informar sobre les diverses flors que el pintor li anava passant, per poder-se inspirar de formes diferents, i intentar superar així la dificultat. De fet, va ser ella qui va donar la idea a Vicent Pons de posar un escenari característic i diferent en cada pintura, per així “poder-me inspirar també amb el paisatge, i no únicament amb la flor”.
L’embruix poètic de les flors és la prova de com dos artistes professionals a dintre de diferents disciplines, són capaços d’ajudar-se i col·laborar per crear una peça única i conjunta. La nova obra en comunió d’Anna Maria Ticoulat i Vicent Pons, ja està disponible a les llibreries de l’illa per als lectors apassionats de les arts, tant plàstiques com literàries; per al públic que vol gaudir de la pintura poètica i de la poesia pintada.
