Llorenç Allès / Ferreries – Els passa a vostès que quan pensen en un determinat concepte, els ve una persona concreta al cap? A mi sí. I quan a Ferreries em toca pensar en teatre, no ho dubto gens: qui em ve a la ment és en Damià Moll Truyol. Nascut el 1950 i ara feliçment jubilat, el teatre corre per les seves venes. Irradia teatralitat, i és l’ànima de la companyia “Quins coverbos!”, que aquest mes d’abril tornarà a pujar als escenaris. Ho havien de fer l’abril de 2020, però el coronavirus els va frustrar els plans. Ara, dos anys després, estan a punt d’estrenar una obra d’aquelles que fa passar una bona estona, però que a la vegada, fa pensar: “Aquí no paga ni Déu”. Serà els dies 22, 23 i 24 d’abril, a l’Auditori de Ferreries.
– Torna a l’escenari amb una obra de Dario Fo. Expliqui’m una mica de què va.
– Dario Fo és un autor que té un punt crític en totes les seves obres. A més, amb tot el que està passant aquest any, és una obra que sembla escrita a propòsit per ser representada ara, tot i que és de 1974. Noltros l’havíem d’estrenar l’abril de 2020, però ens van confinar. És la història de dues dones que viuen en un temps molt crític, amb problemes de feina, econòmics i socials. Una d’elles roba menjar a un supermercat, però el seu marit és molt legal, i abans es moriria de fam que no menjar alguna cosa robada. Aquest home, però, té un gran amic, un gran activista, amb qui s’arriben a enfrontar sobre què s’ha de fer i què no, sobre si s’ha de fer vaga o no… És una obra amb missatge, però transmès amb humor, de tal manera que és més fàcil d’engolir. Si avui dia fas una obra molt seriosa, hi haurà alguna gent a qui li arribarà, però tal vegada alguna altra s’avorrirà. Jo crec que ara mateix la gent vol passar-ho bé. Els enviarem el missatge, però riuran. Altres només riuran i oblidaran els seus problemes.
– Des de quan assajaven aquesta obra?
– Vam començar a moure-la novembre de 2019, i el gener de 2020 vam començar a assajar.
– Quin és el repartiment?
– Manel Soldevila, Àngels Bosch Serra, Lali Fedelich, Toni Bagur, Tòfol Martí Puyuelo (que fa un personatge que inicialment m’havia reservat per mi) i en Toni Canaleta. A Ferreries tenc una dificultat per trobar homes que vulguin actuar. Ho vaig demanar a unes quantes persones i tothom deia que no. Llavors vaig pensar en en Toni, i va resultar que fer teatre era una de les il·lusions de la seva vida.
– Hi ha actors i actrius de Ciutadella, Es Migjorn, Es Mercadal i de Ferreries. Costa trobar actors i actrius a Ferreries?
– Segurament actrius en podria trobar més, però costa molt trobar homes.
– Què ens passa als homes?
– No ho sé, la veritat. Quan vaig fer un curs a l’Escola d’Adults, tot eren dones. Suposo que hi ha altres activitats que estiren més als homes que no el teatre. I açò que quan representam a Ferreries, omplim, i tothom diu que s’ho passa molt bé.
– Els homes tenim més vergonya?
– Pot ser, la veritat és que no ho sé. Quan jo vaig començar al teatre, és cert que no hi havia tantes activats com les que hi ha ara. De petit, sempre m’havia apuntat a un bombardeig, i quan m’ho van oferir, m’hi vaig ficar de cap, l’any 1967, i fins ara. Una vegada vaig intentar muntar una escola de teatre a l’institut. Quan vaig exposar la meva idea, una vintena de persones es van mostrar interessades. Quan vam dir que començàvem de veritat, llavors només van ser nou, i totes des Mercadal. És una cosa que me sorprèn, perquè a Ferreries la gent va al teatre. Un dels meus objectius és crear un grup juvenil al poble, abans que els joves se’n vagin a estudiar a fora. Ho he d’intentar. El teatre és tant important! S’aprèn a llegir correctament, a sortir d’un mateix i a expressar-se davant un altre, a escoltar… Són moltes coses que són necessàries.
– Per què li agrada tant el teatre?
– Una de les persones que més em va il·lusionar fou Gabriel Julià, un mestre avançat al seu temps. Ens feia fer poesia, alguna petita representació, ens explicava contes, ens feia cantar i sembrar ramells… Després vaig entrar al Quadre Artístic de Ferreries i vaig tenir a en Carlos Coll Gomila (Carlos Mevis) de director, i a les dues primeres obres venien en Miquel ‘Temo’ i el seu fill, José María Allès, i l’ajudaven a dirigir. Quan vam acabar la temporada del Quadre Artístic de Ferreries primer i després el de Joventuts Musicals, em vaig dedicar a fer cursos. Vam tenir la sort que durant una temporada, quan Josep Portella era conseller de Cultura, es van organitzar cursos cada any, i jo em vaig apuntar a tots. Sempre hi ha coses a aprendre, no en saps prou mai. També vaig fer formació amb Pitus Fernández, qui va dir una frase que em va quedar: “El més important és que estimeu el teatre”. He vist també molt teatre, aprofitant una època que la meva filla vivia a Barcelona i hi anava alguns caps de setmana per assistir a representacions. Em vaig formar també amb Matilde Muñiz… Molta gent que eren professionals, i que em transmetien allò que vivien fent teatre, i m’ho van inculcar. Sempre recomano als meus actors i actrius que vegin molt teatre.
– A Menorca es pot veure prou teatre?
– Quan vam començar amb els Coverbos hi havia grups a tots els pobles. Després la cosa va minvar, i ara sembla que torna a reviscolar. També és cert que ara tenim sales més bones, amb exemples aquí a Ferreries, Es Mercadal, Sant Lluís, a part del Principal i el Born.
– L’Auditori és una sala millor que el teatre que hi havia al Carrer Nou?
– Tenim una gran sala, amb una acústica boníssima i uns serveis esplèndids. Ara, jo som un romàntic. Vaig proposar a l’Ajuntament al seu dia comprar el teatre, perquè es venia a bon preu i amb bones condicions. Jo volia que el compressin i es girés l’escenari, posant-lo al fons, de tal manera que s’habilitava una entrada i sortida de material pel carrer Sant Bartomeu. Era el meu pensament, però hi havia unes altres idees. Quan vam fer la darrera obra a aquell teatre, vam fer un sopar i el vam fer dalt l’escenari… (s’emociona). El darrer sopar. Després d’allò, vam fer algunes representacions a la plaça Espanya, però ho vam haver d’aturar. Feia fred, la gent pagava entrada i patia fred, els al·lots que jugaven per allà… Les condicions no eren adequades. Vam fer anys cercant, fins i tot vam proposar l’antic escorxador guanyant un espai al carrer Formentera…
– “Aquí no paga ni Déu” sembla una comèdia…
– Comèdia entre moltes cometes. És una obra seriosa
– Quan la gent pensa en teatre de poble, moltes vegades pensa en una comèdia. I algú pot pensar que açò és més fàcil que algun altre tipus d’obra…
– Fer riure no és tant fàcil com sembla. S’ha de fer molta feina abans, no pots fer qualsevol cosa, ho has de fer molt bé. Els personatges han de ser creïbles, naturals… Fer riure és difícil. Però quan ho aconsegueix, veus que la gent que assisteix a una comèdia surt feliç. Amb l’obra anterior, vam omplir tres vegades i la gent sortia somrient.
– És vostè un repartidor d’evasió durant unes hores?
– Som feliç si la gent és feliç. A la meva oficina tenia un lema escrit, que deia “Día con prisas, día sin risas. Día perdido si no has reído”…
– Per açò va vostè amb un Mehari!
– Quan passo amb el Mehari, veig la gent que somriu, i açò em fa feliç. Cada dia de la meva vida intento que algú somrigui. Em sento feliç, tot acceptant tots els problemes que puguin venir.
– El teatre és una bona eina per ser feliç?
– Jo dic sí! Voto pel teatre, sense dubte.
– Parlant de votar… Les administracions voten prou pel teatre?
– Crec que han fet una passa enrere, sincerament. Però com que no fem el teatre per guanyar doblers, i moltes vegades hi posam de la nostra butxaca…
– Des de fora, tenc la sensació que s’ha avançat molt en infraestructures, i que potser falta més recolzament en la feina creativa i de representació…
– Segurament són moltes activitats entre les quals repartir els fons. Jo crec que la promoció del teatre beneficia a molta gent. Avui dia es xerra molt de cultura, i a vegades me sembla que allò que volen és vendre una moto. Però clar, no puc dir massa cosa perquè jo també estic dins el món de la cultura, encara que sigui fent vodevils…
– Però un vodevil també és cultura no?
– Per segons qui, hi ha cultura de primera i cultura de segona. És trist, però és així. El Tricicle ha fet riure a la gent durant molt temps, i són cultura de primera. Noltros també fem riure. En canvi, he vist gent que es pensa que està a un determinat nivell i vol fer certes coses per a les que no està preparada, i que penso que s’hauria de dedicar a uns altres assumptes. Hem de ser humils i sincers amb noltros mateixos, i saber què podem i fer i què no. A mi m’encantaria fer un Shakespeare, però sé que no el puc fer. Ja hi ha qui el faran, i jo em dedicaré a allò que pugui fer, i m’hi entregaré al màxim. I seré molt exigent amb la gent que es comprometi amb mi.
– És vostè exigent…
– Jo exigeixo molt, però amb bones maneres.
