A principis des mes d’agost, s’Ajuntament de Ferreries, a través de sa regidora Maria Pons, me van proposar pintar es retrat den Llorenç Huguet amb motiu de sa seva designació com a Fill Il·lustre des poble. Jo ja he pintat algun retrat per a ajuntaments, però cap per as des meu poble.
Va ser molt fàcil posar-nos d’acord. Em van indicar que s’obra havia de tenir format vertical i 100×74 centímetres, per fer joc amb un altre retrat que ja penja as Saló d’Actes. Per part meva, l’únic que vaig exigir va ser un termini de sis mesos, mig any, per fer-lo. Necessitava tant de temps perquè, encara que pinto tots i cada un des dies de sa setmana (es matí un quadre i es capvespre un altre, degut as canvi de llum que es produeix a s’estudi), sa meva pintura és extremadament lenta i, a més, l’he de compaginar amb preparar i donar ses conferències d’Art que des de fa sis anys imparteix a s’Ateneu i a la UOM (Universitat Oberta per Majors) .
En sol demà mateix de que s’Ajuntament informés a nen Llorenç de que jo seria qui pintaria es seu retrat, li vaig telefonar per començar a posar-ho tot en marxa. Ell, molt amable (tal com és), me va expressar sa seva satisfacció perquè fos jo es retratista, ja que, me va dir, coneixia molt bé es meu treball perquè, entre altres coses, tenia a ca seva dues pintures meves. Li vaig dir que m’agradaria, a més de fer feina amb fotografies fetes meves, que poguéssim tenir algunes sessions per pintar-lo al natural.
Quan ens vam veure sa primera vegada as meu estudi, abans fins i tot de començar amb s’esbós a llapis, lo primer que li vaig dir, de broma, va ser: “Mira Llorenç, perquè tots dos quedem bé, jo t’he de pintar bé, i perquè et pugui pintar bé, tu m’has de creure i portar-te bé”. Amb aquest enrevessat joc de paraules li volia dir fer entendre que, quan posés, no es podria moure ni un pel. Amb ses diferents sessions que vam fer, vaig comprovar que va ser un model disciplinat.
Quan li vaig expressar es meu desig de que el volia retratar amb un llibre entre ses mans, sa idea li va agradar molt, però més me va agradar a jo sa seva, que era que, si podia ser, el pintés amb un boli que havia estat de son pare. Un gran detall per part seva i que jo he ben ressaltat a sa pintura.
Sa primera sessió va ser molt divertida i curiosa perquè -a petició meva- va venir de Palma amb una maleta plena de roba: dues americanes, tres calçons, tres camises i dues corbates. Roba que jo li feia anar provant per veure com quedaria pintat es conjunt de sa vestimenta. Finalment me vaig decidir per una americana blava, camisa blanca, calçons grisos i una corbata florejada en tons pàl·lids de color lila. Colors tots ells, com veiem, expressament freds, per fer-los contrastar amb sa seva cara de somrient calidesa, reflex de sa seva bonhomia.
Han estat cinc mesos d’intensa feina, amb diverses sessions del natural, amb moments d’eufòria pes bon resultat pictòric de algun detall però, naturalment, com en tots es quadres, no han faltat moments de frustració, com s’anècdota que me va passar fa un parell de mesos: jo estava content de com quedaven ses diferents parts que anava pintant (cara, mans, llibre, etc…), però encara que cada cosa, per separat, estava segur que tenia bona qualitat plàstica, es conjunt “ no quadrava “, alguna cosa fallava i es principal problema era que no sabia què ho provocava. As final, després de passar molta pena perquè no entenia què passava, de cop un dia ho vaig veure ben clar: era sa corbata. Sa corbata de tons pàl·lids liles combinava molt bé amb sa roba quan ell se la posava, però sa mateixa roba no donava es mateix resultat as quadre. Sa pintura necessitava un cop d’efecte, alguna cosa que dirigís sa mirada de s’espectador a sa cara, i sa corbata resultava insulsa, així que en vaig cercar una que fos més impactant: quasi negre amb detalls blaus que marqués un eix vertical per enllaçar es calçons grisos amb sa cara des retratat. Es canvi va ser perfecte.
Que com ha quedat es quadre? Crec que sa figura té dignitat i presència, encara que, a vegades, insegur com som, me sembla que no era com jo el volia pintar; ens passa a molts de pintors. Així que ara, quasi acabat, crec que a pesar de es meu exagerat sentit d’autocrítica, d’aquesta obra n’estic bastant satisfet. Tot depèn d’on posis es llistó de sa qualitat i jo, sempre, sempre, me’l poso molt alt.
A n’aquesta pintura li he dedicat infinitat d’hores, hores que jo mai compto ja que amb sa meva feina es temps no existeix, només existeix s’obra.
A pocs dies d’entregar es quadre, després d’haver-lo vist néixer i créixer durant cinc mesos, sortirà des meu estudi cap as seu nou destí. Però aquesta vegada no tindré es sentiment de tristesa que normalment tenc quan entreg una obra perquè es quadre va molt enfora. Afortunadament, aquesta vegada es quadre quedarà molt a prop: a s’Ajuntament des meu estimat poble.
Nota de Llorenç Allès: He vist el quadre. Primera impressió: és un Carlos Mascaró, amb tot el que açò comporta. Segona impressió (d’una persona com jo que no entén d’art ni n’ha estudiat, simplement observa): ha aconseguit captar la grandesa (no física, sinó intel·lectual) del retratat, amb una creació en què la mirada se centra únicament en la persona, no en el fons. Tercera impressió: No sé com era la corbata que inicialment havia triat Mascaró. Aquesta resulta elegant. Quarta (i darrera) impressió: Per a l’Ajuntament de Ferreries, nomenar un fill il·lustre i poder-lo reconèixer amb un quadre d’un altre ferrerienc amb amplis mèrits, és un doble èxit.
