Menorca està de moda. Basta fer una passejada per la carretera, per les platges, pels pobles i ciutats, i un es dóna compte que la nostra illa s’ha transformat en un imant que estira molta gent. Persones d’un perfil diferent al d’altres anys, amb més ganes de moure’s, de fer coses i de gaudir de l’illa. I Menorca està de moda no només per venir a passar uns dies, sinó també per a comprar una casa. El mercat immobiliari de Menorca es mou, i parla més idiomes que mai. Persones de fora de l’illa s’interessen per comprar cases o propietats a Menorca. Cada vegada hi ha més propietats en mans de persones de fora de l’illa, això és una realitat. Hem volgut copsar aquesta situació parlant, per una banda, amb la responsable d’una agència immobiliària i, per altra, amb un matrimoni holandès amb casa a Ferreries.
Isabel Petrus és la responsable de la immobiliària CasasenMenorca.com. Té més de 30 anys d’experiència en el sector, i des d’aquest bagatge, analitza el fenomen actual de la irrupció del client forani al mercat immobiliari. Un procés, diu, que no és del tot nou, però que sí té característiques especials.
– Aquests darrers mesos, quan parlem del món immobiliari, allò que més es comenta és l’increment de les persones de fora de l’illa que volen comprar cases a Menorca…
– Estem vivint un canvi important. Ja fa molts anys, els anglesos van comprar moltíssim a Menorca, ho podem veure per exemple a Cala en Porter. El client anglès que va comprar i també el que ve de vacances es manté una mica decantat de l’ambient de carrer de l’illa. Els anglesos se senten bé entre ells. Avui, les cases que van comprar aquests anglesos fa 30 o 40 anys es venen perquè aquesta gent ha tornat gran. Moltes de les cases que ara compren altres tipus de clients de fora, abans eren d’anglesos. Indubtablement, hi ha un interès per comprar important.
– Tal vegada la diferència d’anys enrere a ara és l’interès en comprar als nuclis urbans.
– És un fet, sí, però no és nou d’enguany. Ja fa uns anys que va, i els compradors abans es plantejaven sobretot comprar immobles per transformar-los en petits hotels, i Ciutadella n’és un clar exemple. Ara, però, ja es cerquen cases per viure.
– Segones o primeres residències…
– Bàsicament, els clients francesos que cerquen cases una mica importants la volen per venir de vacances ara, però amb plantejament de fer-hi temporades llargues en el moment de la seva jubilació. El francès s’integra dins el món de la ciutat, li interessa la cultura, s’integra, va a l’Escola d’Adults a aprendre espanyol… L’interès dels anglesos no era aquest, era fer una vida en certa manera colonial: hi havia la gent d’aquí, i ells. No es mesclaven massa amb els menorquins, mentre que els francesos ara sí ho intenten. Enguany hem començat a trobar gent que compra cases més petites, allò que es poden permetre. Prefereixen cases dins la ciutat i no tant apartaments a urbanitzacions, perquè es plantegen retirar-se a Menorca o fer temporades llargues a l’illa, i compartir la vida entre el seu país i el nostre. I açò no ens hauria d’estranyar, perquè ja ho han fet els anglesos abans, però potser ells no van ser tant enmig del carrer com ho estan ara aquest tipus de client.
– Un efecte colateral d’aquesta demanda pot ser una pujada de preus?
– Comprar un habitatge és complicat per a la gent que té un sou normal, però no és un fenomen exclusiu de Menorca. Qui pot tenir habitatge propi a Barcelona o Madrid? Comprar un habitatge requereix avui dia estabilitat professional i estalvis. Pagar la hipoteca no és un problema, ja que avui dia és més barat que pagar un lloguer. El problema per a una parella jove amb feina no és la hipoteca. Els bancs et donen un 80 per cent del preu de l’habitatge, i després es necessita un 10 per cent extra per a les despeses. Per un pis de 150.000 euros, necessites 40 o 50.000 euros afegits que no et dóna el banc. I açò és el que no pot estalviar una parella jove amb els lloguers que es paguen avui dia, que són una autèntica barbaritat. La gent s’ha d’animar a comprar, i els ajuts han d’anar cap a facilitar la compra. El problema no és si es poden pagar 100 euros més o menys d’hipoteca. El problema és pagar l’entrada i les despeses associades.
– Puc entendre que el principal obstacle sigui la falta d’estalvis per afrontar una compra immobiliària per part de parelles joves o diguem-ne de classe mitja-baixa. En canvi, però, el client estranger amb recursos sí pot pagar-ho…
– La gent que es planteja comprar una casa fora del seu país és perquè té una bona situació econòmica. Si compres una segona residència, ja ets una persona privilegiada, encara que sigui un immoble senzill. Les persones que vénen de fora a comprar disposen d’estalvis, cosa que aquí és cada vegada més difícil degut al preu dels lloguers. La capacitat d’estalvi que pot tenir una parella jove se’ls en va pagant lloguers de 800 o 900 euros.
– És evident que qui ve de fora ve a comprar disposa dels recursos suficients per fer-ho. Si no hi hagués aquest comprador forani, potser el mercat es regularia en veure que molt poca gent d’aquí té la capacitat per comprar, i açò faria que els preus baixessin, perquè no hi hauria demanda…
– Si un habitatge, enlloc de costar-te 150.000 euros, te’n costa 120.000, igualment necessitaràs una entrada inicial molt elevada. Parlam d’aquest 20 per cent que no donen els bancs, i del 10 per cent afegit de despeses associades a la compra. Si enlloc de pensar en construir 10 pisos, que permetran afavorir a 10 persones cada any, penséssim en destinar aquests recursos per ajudar a famílies a afrontar aquesta entrada, resoldríem el problema de 100 famílies.
– I si ningú no comprés perquè les condicions són impossibles, potser les condicions haurien de canviar…
– Hauríem de trobar sistemes per poder comprar. Pensa que els pisos destinats a primer habitatge no és allò que compren els estrangers i els foranis. Són mercats diferents, productes molt diferenciats. Les hipoteques mai no havien estat tant barates com ara. Si poguéssim redirigir els ajuts i ajudar a aquestes persones que poden pagar la hipoteca però no tenen els estalvis per fer front a l’entrada de l’habitatge, seria un gran pas. L’administració podria finançar el 30 per cent d’aquesta operació per a la compra d’habitatges per a primera residència, i aquests doblers serien els primers que haurien de pagar els beneficiaris mes a mes. Així es beneficiaria a diverses persones. No és de rebut que gent que té capacitat de pagament de quotes hagi d’optar a un habitatge de protecció oficial. No és de rebut que els imposts que paguem entre tots només beneficiïn a 10 famílies, quan en poden beneficiar a 100. I després, sense dubte, hi ha les famílies que no podran fer front a una hipoteca, i aquestes sense dubte les ha d’emparar l’administració.
Text i fotos: Llorença Allès
