Un dissabte d’agost ens hem trobat amb 4 germans d’Es Barrancó. Han vingut en Vincent, en José, en Sebastià i en Toni, però funcionen com un “pack”, s’escolten, es respecten i malden dir tot els que els altres els han transmès. Notes un profund agraïment i estimació pels seus pares i germans. Darrera les seves paraules hi ha una emoció continguda que dura tota l’entrevista. És com si son pare i sa mare siguin allà i contemplin amb orgull auqestes fotos i aquests fills que amb tanta dedicació van educar. Son pare, en Joan Coll Febrer, va néixer amb la centúria, el 1900. Sa mare, Isabel Pons Florit, el 1907. Van viure els canvis vertiginosos del segle XX. Son pare venia de la branca Coll de Ciutadella, cosí de Guillem Coll (el capellà que dirigia la capella Davídica) i dels propietaris de la botiga de roba Coll. El Pons de sa mare provenia d’en Pere de Calafi (pare d’en Perico des magatzem, d’en Rafel de Calafi, que va ser batle i de son pare, en Joan Pons de Son Mercer). El Florit és el de Ca Na Genera. Van educar 12 fills. Van viure a Es Barrancó 33 anys, fins que van sortir. Tots els fills van nèixer al lloc, amb comare, sense metge ni preparacions pre-part.
– Com ho van fer els vostres pares per educar 12 fills?
– A ca nostra hi havia una escala. El major comandava el petit. Hora de dinar, per exemple, sèiem per ordre d’edat. Primer mon pare, llavors el germà major, el segon, fins el petit i ma mare enmig. Si eres dels petits, tenies molt clar que no podies rallar sense el permís d´un germà major. Els petits apreníem dels majors, i ses germanes igual, no tant amb explicacions o sermons sinó amb la pràctica, els majors te mostraven: açò ho has de fer així, era tot manual. Sense ser oficials, hi havia unes normes que es complien de manera molt natural. Sempre hi va haver ordre i regit. Les coses funcionaven i tothom estava sempre content amb allò que li tocava, sense males cares ni remucs, perquè ma mare era una dona d’empenta, estricta i amb caràcter, però feia que tot fos fàcil. Els diumenges anàvem a missa i com que érem molts, en menaven uns quants per hom; els homos seien a una banda i les dones a l´altra. Ma mare estava contenta de poder dir que no n´hi havia cap qui xerràs a missa. Només una vegada un dels germans va haver de sortir. Mon pare el definiríem com una persona de cor molt noble.
Quan parlen dels seus pares els ulls s’humitegen. Els vincles d’amor que els hi van donar es manifesten, i no pots evitar pensar la sort que han tingut haver crescut en una gran família i haver estat estimats.
– Hi ha molta diferència d’edat entre el germà major i el petit?
– Hi ha 22 anys de diferència. El major va néixer el 1930 (avui té 91 anys) i el petit el 1952 (avui en té 69). Quan van nèixer els petits, els majors estaven ja llogats o casats. Quan el petit tenia 7 anys, en Llorenç va tenir el primer fill. Per açò quan mos trobàvem tots 14 era només per ses festes.
– Com era un dia de la vostra vida?
– No teníem rellotge. Anàvem amb es sol. Mos aixecavem damunt les 7:30. Anàvem a cercar els bèns i a munyir. Llavors berenàvem fins les 8:30. Era un panxó consistent. Bereneràvem d’oliaigua amb figues tot s’any. De segon, munyaco frit o patates frites. Figat, formatge, sobrassada, cuixot, prunes confitades, carabassat, pa fet nostro. A partir de les 8:30 els germans petits (en Bernat i en Toni) agafàvem s’ase per anar a s´escola de Binicalsitx fins les 13:30h. Els majors i ses germanes pràcticament no van anar a escola. Només un any abans de sa primera comunió a ca ses monges. Era una escola on havies de memoritzar molt. En haver dinat, en s’estiu tothom feia xubec. En s’hivern no. Frissàvem d´acabar de dinar per tenir una estona per jugar: quasi sempre a pilota. Les feiem de pedaços. Una vegada vam veure una foto de hoquei i mos vam fer garrots amb branques, i ses pinyes feien de pilota. Era s´únic moment que podíem jugar. Llavors, damunt les 4 anàvem a fer feina pel camp. En s’estiu l’horari canviava, anaves amb el sol i t’aixecaves més prest. Els capvespres eren més llargs i hi havia bereneta. El maig fèiem el mes de Maria a sa cambra on hi havia la Mare de Déu. Li dúiem flors i cantàvem.
– Com passàveu ses vetlades?
– Abans de sopar resàvem el rosari. Ma mare recitava ses lletanies en llatí i els petits deien el davant. Mentre resàvem, els majors es rentaven els peus. En s’estiu, en haver sopat, sèiem a la fresca davall es parral i mentre conversàvem, pelàvem pinyes de blat d’indi, ametles o trossejàvem garroves pel bestiar. En s´hivern fèiem jocs de taula: parxís, cartes… i també feines manuals (senalles, cordella per traves, dogals, estris pel bestiar). Ses germanes es feien sa dot (llençols brodats) i ganxet. No estàvem mai mans plegades. En s’hivern, qualque estona la passàvem devora es foc. A vegades hi torràvem aglans i explotaven, llavors es caliu volava i havíem d’anar alerta que no anessin a parar dins ses botes. Després del cansament del dia els aglans ens feien detxondir. En Toni Julià, son pare d’en Biel Julià, quan dormia a Es Barrancó com a jornaler, mos contava unes rondalles que encara recordam. Anàvem al llit per tard a les 22h. Abans de dormir, mos senyàvem i resàvem un parenostro. En s´hivern fèiem qualque vetlada a Binissaid o a Es Calafat i llavors ells tornaven a Es Barrancó. Hi havia unes bones relacions entre vesins. Mos ajudàvem. Quan un pagès canviava de lloc, els vesins el primer que feien era anar-s’hi a presentar per si havien de mester res.
– Com es repartien ses feines?
– No teníem un horari estricte. Encara que els homos fèiem més lo del camp i ses dones lo de casa noltros també ajudàvem a pelar petates, anar a dur llenya i aigua. Fabricàvem els nostres ganivets de canya per xerriscar ses patates tendres. Els majors cuidaven els petits que quasi no caminaven. Tots teníem responsabilitats i maldàvem fer-ho el millor possible. Ses germanes desaven, escuraven, feien els llits, cuinaven… Feien una rentada de roba a la setmana, a mà i empraven planxes de ferro i caliu. Quan va néixer es petit, en Toni, ma mare li va dir a sa germana major, na Juanita: – D’en Toni te n’encuidaràs tu. Devia tenir entre 18 i 20 anys.
– Quines eren ses feines del camp?
– A partir de les pluges de setembre, llauràvem amb bísties per preparar la terra pel sementer del proper any. En s’estiu fèiem s’estivada. No hi havia herbicides. La terra estava dividida en tres parts: un any cereals, un altre pastura per bestiar i a l´altre hi preparaves sementer, que vol dir terra per sembrar. Quan noltros érem joves, Menorca era cerealista (blat, ordi i civada). Encara no teníem tantes vaques com ara, només 10 o 12 per consum propi de llet i formatge. A finals de maig acabàvem de munyir. Deixàvem una vaca o o dues per tenir llet per l’estiu. Els germans majors van fer més feina del camp que els petits, que no fèiem les feines tan feixugues.
– Com celebràveu Sant Bartomeu?
– El dissabte de Sant Bartomeu anàvem a Ferreries a coure ses ensaïmades a ca’n Tomeu Truyol (Es forn d’enmig). El dia de Sant Bartomeu mos aixecàvem prest per venir al jaleo i a missa major. Fèiem un dinar de família: arròs amb conill i conill amb salsa de tomàtiga. En haver dinat un dels germans havia de tornar al lloc a arreglar es bestiar. Els altres anaven a veure el futbol, a jugar a la rata, o a ses turroneres.
– En què es sembla i en què no Sant Bartomeu d’avui amb el que vau viure d’al·lots?
– Són com de sa nit an es dia, no es semblen de res. Llavors eren festes de poble i familiars. A Ferreries venien de visita els familiars d’altres pobles, i si venia qualcú de fora poble, la majoria eren de Ciutadella. Es protocol no existia però hi havia un programa amb horaris que es complien quasi fil-per-randa perquè hi havia més poca gent. Hi havia entre 7 i 10 caixers. Els cavalls eren bísties de feina i sementals per recria. No estaven tan domats com ara, tenien por de ses renous, no s´havien acostumat a sa música, i no assajaven com ara. No hi havia cotxos ni problemes d’aparcaments. Els ciutadellencs venien amb es correu i per partir hi solia haver qüestions. Una gran diferència amb ara, és que avui és festa cada dia. Llavors hi havia 4 festes en s’any (Nadal, Pasqua, Cap d’Any i Sant Bartomeu) i per açò esperàvem Sant Bartomeu amb molta il.lusió. Sant Bartomeu el preparàvem amb temps, fèiem fuets de magraner amb un floquet, i amb ses canyes simulàvem els cavalls i els bots. D’un capell vell fèiem sa guindola. Al pati d’Es Barrancó, figurava que hi havia sa banda i hi anàvem a fer sa capadeta.
– Féieu res especial sa setmana de després de Sant Bartomeu?
– Quan havíem fet net d’eres, fèiem 3 o 4 dies a ses coves de Cala Galdana, a vegades dormint allà, altres amb una barbacana feta nostra. Eren dies especials, amb un ambient molt familiar. Qualque dia fèiem una volta amb sa barca d’en Niet. Llavors encara hi havia molts de peixets i una aigua clara i quan escuràvem a la mar, venien a menjar ses miques. En aquella època el riu entrava dins la platja, i no hi havia cap pont. Llavors ni hi havia carretera. Devallàvem en carretó per un camí antic que sortia de devora Sant Gabriel i Santa Elena, passava pels altres llocs, i arribava fins sa rotonda actual. A partir d’allà devallàvem pel canaló carregats de trastos.
– Creis que valdria la pena millorar algun aspecte de Sant Bartomeu?
– Abans durava 3 dies i ara dura un mes: ens agrada molt s’entrega de Bandera que llavors no es feia i hi ha més actes culturals i musicals. De la resta, mos sembla que hi ha massa gent i renou. Mos sap greu veure actes on hi falta molt de respecte. Actes importants de sa festa s’han perdut. No és Sant Bartomeu tradicional sinó una altra festa. Lo que ha canviat no és només la festa sinó la mentalitat, una altra manera de veure la vida de tot s´any. Abans hi havia qualque ranxo gat. Avui només mos deixen pensar en consumir, emprar-i-tirar, figurar…. Dels nostres pares vam aprendre açò: escolta, medita, reflexiona, i llavors actua segons sa teva consciència. Avui hi falta un ambient familiar. No pot ser que la família hi sigui només per anar a dormir. Per açò donam valor a l’esforç dels nostres pares: alimentar-nos, vestir-nos, però també educar-nos. En l’educació hi entra l´esforç, el sacrifici, la paciència. Ara només és passar es dia a dia i gemegar.
– Si haguéssiu d’elegir un record de ton pare o ta mare quin seria?
– Ma mare dirigia l’organització de la casa i feia que tot funcionés. Era molt ramellera i els petits l’ajudàvem; d´aquí ens ve l’afició. Mon pare xerrava poc, però quan obria sa boca, l´escoltàvem molt. Només amb una mirada bastava, ja sabíem què volia. Mos va donar responsabilitats i mos va transmetre honradesa. Mon pare sempre deia: Ses persones no són muntanyes. Pensa que allà on passes avui, hi has de poder passar demà. Volia dir que no pots despreciar ningú perquè demà a lo millor necessitaràs aquella persona. Mai el vam sentir parlar malament, ni enriure-se’n, ni molt menys un batai. Mesurava les seves paraules. Com a molt, qualque dia li vam sentir un rebanyetes. A ca nostra dir batais estava prohibit. També mos van transmetre que no havíem de voler ser protagonistes. Mon pare era de caràcter tranquil i pacífic. Sense haver anat a escola ni haver estudiat, era molt honrat i responsable. Els fills sabíem on podíem arribar. Una altra cosa que recordam d’ells és que eren molt austers. No ens creàvem necessitats, érem feliços amb allò que teníem. Per exemple, amb sa roba. Teníem una roba de pagès, una roba dels camins i una roba (i sabates) de mudar que era sempre a sa posada. Els germans es passaven sa roba uns als altres. En Toni es petit, no va tenir roba pròpia fins que va anar a combregar. Sa roba la compràvem a Ca Na Genera i quan es rompia s’apadaçava.
– Vau passar gana?
– No tenim record de passar gana. Recordam el fred quan per Nadal tornàvem de matines amb es carretó tapats de mantes fins dalt. Tenint en compte que els nostres pares van viure la preguerra, la guera civil i la postguerra, no van patir misèria amb el menjar perquè vivien al camp. A Es Barrancó sa dieta mediterrània no es coneixia però la fèiem. Sempre hi havia llegum, verdura, fruita i llet. A s’Hort des Barrancó sempre hi havia fruita de temporada. Venien escalonades, quan no hi havia pomes, hi havia melons. Els pescadors de Cala Galdana venien pels llocs a vendre el peix sobrant, que pagàvem amb espècies (patates o lo que hi hagués). Menjàvem més peix que ara. Eren en Pere es mallorquí i més tard en Tòfol pescador i en Climent. Duien gerret, sorell, latxa (un peix blau) i qualque vegada gató i ratjada.
– Què teniu en comú els Barrancons?
– A pesar de que som diferents en idees i criteris, érem i som molt germans i de la broma. Tenim un caràcter alegre i positiu. Tots, tant germans com germanes, som de la terra, mos encuidam d’un hortet o de ramells. Estimam Ferreries i Menorca.
– Què heu transmès als fills i filles?
– Hem intentat ensenyar allò que vam aprendre d´ells: ser honestos, complidors, serios, responsables. Valors humans i espirituals.
– Després de casats us heu seguit trobant com a família?
– Mentre els pares hi eren mos trobàvem sempre. De casats, els diumenges hi havia hores que no hi cabíem a ca’ls avis. Tothom feia sa passada i te trobaves allà. Després de que ells partissin, ens hem seguit trobant amb motiu de celebracions (casaments, combregaments, batejos… ) o quan mos convida en Joan que és un germà fadrí i així mos replegam. Quan mos trobam, passam de 80. Mentre hi vam quebre a ca mumare fèiem junts també el dinar de Nadal.
– Quins llums hi havia a la nit?
– El llum de carburo. Quan es carburo agafava es vapor de s’aigua produïa el gas i feia un foc molt polit. A vegades explotava. Al llit hi anàvem espelmes o llum en crues i grisols. El llum en crues era un recipient amb oli que s’agafava amb un ganxo. Els grisols anaven dins un fanal i servien per anar as boer, o als carretons, amb un ble i oli, forrats i tancats.
– Voleu dir alguna cosa més? Abans d’acabar volem tenir un record especial pels que no hi són, els germans en Bernat, en Jeroni. Na Laura, sa filla de n’Isabel. I una cunyada, na Margarita Martí casada amb en Xisco.
Si mai t’havies demanat per què els germans i germanes d’Es Barrancó tenen aquest posat somrient i agradable… ara ja pots intuir la resposta.
