No fa massa temps vaig veure una fotografia de la façana del convent de les monges franciscanes, abans de ser enderrocat, en la dècada dels anys 70-80.
Va ser només qüestió d’uns instants, però en veure-la vaig sentir com si algú m’hagués obert una petita porta al passat, de cop començaren a brollar dintre meu vells records d’aquell edifici que els anys 50-60 havia estat la meva escola.
L’edifici, a més de ser la llar de les monges, era també l’escola de les filletes i tenia infinitat de sales convertides en aules, tantes, que t’hi perdies. A més tenia una capella, una infermeria, sala per a rebre visites… A la zona que habitaven les monges ens estava prohibit accedir-hi, cosa que feia augmentar la nostra curiositat; ens delíem de ganes per veure com era la seva cuina, els dormitoris… Tindrien miralls? Com devien dur els cabells? Si és que en tenien. També els seus hàbits, de color blau una mica fosc, que les cobrien de cap a peus, i quina roba devien dur davall…. en fi! Ens resultaven un gran misteri totes aquestes incògnites.
El convent i les monges eren motiu de les nostres converses, alimentades de suposicions i fantasia. I és que aquella gran casa era també una mica ca nostra, tot i l’hermetisme sobre la vida d’aquelles dones. Al convent, a més d’anar-hi a escola, també hi anàvem els diumenges, jugàvem al pati, el del “recreo” ja que també s’hi podia accedir des de l’exterior sense passar pel convent. A mi aquell pati em semblava grandiós, amb molt d’espai per a córrer i encalçar-nos. També hi havia un arbre de pisos que a mi me semblava altíssim i on les al·lotes més atrevides,es penjaven d’una de les branques més gruixudes i agafant-les només amb les mans s’anaven balancejant, provant a veure qui aguantava més estona.
Quan m’atrapa la nostàlgia, torno a aquells anys, i em puc tornar veure amb l’uniforme blanc amb l’escut de les franciscanes brodat a la pitrera, formant una filera després del “recreo” i tornar a la nostra aula cantant, cantant, “Ciento menos dos, noventa-y-ocho, y menos dos, noventa-y-seis, i menos dos, noventa-y-cuatro...” I així fins que arribàvem a zero, i tornàvem a començar.
Quan Ferreries començà a donar un salt cap a la industrialització i s’obriren noves places i carrers per satisfer la demanda de vivendes, començà a gestar-se el projecte d’una gran plaça entre el convent i el carrer Fred, La zona que abans era ocupada per hortals i grans patis com el de ca ses monges mateix, van ser convertits en el que avui coneixem com la plaça Espanya. En un primer moment aquest eixample només va agafar la part de les monges que n’era el jardí. Un jardí que vist amb ulls infantils era com a màgic; un indret preciós amb molts rosers separats per petits tancats fets amb còdols foradats. A la primavera florien totes les roses, en un esclat de colors i perfums.
Més endavant, també seria el convent sencer el sacrificat, amb la seva polida i original façana: Tot va anar cap a terra. En aquella època eren prioritàries altres coses i tampoc no es donava als edificis antics la importància i protecció que avui tenen. Aquell esfondrament va significar la pèrdua d’una part de la fesomia tradicional que fins aquells anys havia tingut Ferreries. Per a créixer es necessitaven terrenys, i el poble, encaixonat a dins una petita vall no tenia massa opcions per escollir. També és cert que la sensibilitat envers la conservació del nostre patrimoni, en aquells moments no era massa destacable, veníem d’una època dura, i el poble creixia a base d’una incipient industrialització i un esclat demogràfic. Era prioritari en aquells moments, les vivendes i la diversificació de la indústria, per així deixar de dependre només de l’agricultura.
De l’antic convent només ens queda, els que ja tenim molts anys, el record i unes velles fotografies que a vegades m’omplen de nostàlgia. Penso, no obstant, que a pesar dels grans canvis i de la evolució lògica, mentre la memòria no en falli, puc seguir evocant-lo com el lloc acollidor, on vaig aprendre les primeres lletres i vaig començar la socialització, tan necessària, sobretot, per a les filletes, que com jo, veníem del camp i anàvem carregades de timidesa i inseguretat.
