Rosa Sánchez Allès i Xavier Janer són infermers i treballen a la UCI de l’Hospital Mateu Orfila. Ella, des del maig de 2016. Ell, des de juny de 2019. Els dos han viscut la pandèmia a un dels llocs on millor (o pitjor) s’han pogut notar els seus efectes, i han viscut de primera mà la cruesa d’un virus que va començar quan ella estava de baixa per maternitat, i que ha posat a prova el sistema sanitari, la capacitat dels professionals i la talla humana de la societat.
– Per què us decidiu a fer feina a la UCI?
– Rosa: Havia acabat els estudis d’infermeria i vaig començar a treballar a un geriàtric. Pocs mesos després, em van telefonar des de l’Hospital Mateu Orfila i em van oferir fer feina a la UCI. D’entrada vaig dir que no, que a la UCI no, però al final m’ho vaig repensar. Vaig anar-hi com una cosa temporal, però em va agradar molt, i allà som.
– Xavier: Jo treballava a Barcelona, com a infermer d’anestèsia a un quiròfan. M’agradava molt aquell estil de feina, cert, però en decidir tornar a Menorca, vaig valorar les opcions que tenia, i vaig pensar en quin estil de feina m’agradaria i em vaig decantar per l’UCI. Els moments complicats són durs, però a la vegada poden ser satisfactoris. M’he sentit molt còmode amb l’equip i vull seguir, per la feina que feim i, sobretot, per l’equip professional i humà que tenim.
– Fa respecte tot d’una fer feina a la UCI?
– Xavier: Tot d’una sí, però des del moment que saps quina feina tens, perds la por.
– Rosa: A mi tot d’una quan em van telefonar i em van oferir la UCI vaig pensar que no ho agafaria. Però quan hi entres i et familiaritzes… Cada dia i cada moment és una aventura, on pots passar de 0 a 100 en un tancar i obrir d’ulls. És una gran responsabilitat, sí, però a la vegada professionalment és del llocs que més t’omplen com a infermer.
– Xavier: Sí que és cert que els primers dies pots entrar amb por, però la qualitat professional i personal de l’equip fan que la perdis molt ràpid. Sempre hi ha persones per ajudar-te en qualsevol petit problema que sorgeixi, i la responsabilitat no és només teva, és de l’equip sencer.
– Rosa: Hi ha un equipàs. Hi ha gent que du molts anys allà dins que treballa com si fos el primer dia i tenen molt a mostrar-te. I hi ha un altre grup de gent molt jove que ha començat fa poc. Hem fet una pinya molt polida entre tots, que recomforta molt.
– Què sent un quan s’enfronta al seu primer cas crític i ha de prendre una decisió complicada?
– Xavier: En aquell moment precís, no penses: actues. Després, quan tot ha passat, tens una baixada d’adrenalina molt forta. Si ha anat bé, sents alegria, però intentant sempre analitzar si haguessis pogut fer alguna cosa millor.
– Rosa: Si va malament, és un cop fort, i analitzes encara més tot allò que ha passat. Però és cert, en aquell moment pràcticament no penses, sinó que actues.
– Quan vau sentir a xerrar per primera vegada, dins l’Hospital, de la Covid19?
– Xavier: Quan el virus només era a Xina. Al principi passava com a la societat en general, en sentíem a xerrar als mitjans, no sabíem prou bé què era, arribaven notícies ambigües… No era una cosa que ens preocupés en excés.
– I quan es van començar a preocupar?
– Xavier: Quan va arribar a Europa i vam veure que Itàlia començava a estar col·lapsada. Llavors ens vam començar a preocupar, i a pensar que la situació era més greu del què veiem als mitjans de comunicació quan xerraven de Xina…
– I en quin moment us diuen que la situació és preocupant i que us prepareu perquè arribarà a Menorca?
– Rosa: A mi em va agafar estant de baixa, amb un fillet de 30 dies, i record perfectament començar a tenir el mòbil col·lapsat amb un grup que es va crear. Vam passar de no xerrar del tema a, d’un dia per l’altre, rebre un munt d’informació. Em vaig arribar a plantejar que havia d’anar a fer feina, perquè no sabia què venia, veia els companys desbordats… Jo no era allà dins. No vaig viure la primera onada, vaig viure la segona, que començava a l’agost.
– Xavier: Abans d’ingressar cap pacient de coronavirus, els companys més veterans ho veien una mica com l’ébola, la grip A en el seu moment…Hi havia molta preparació i un gran protocol per si venia un pacient, però pensàvem que tal vegada no n’hi arribaria a haver cap mai, com va succeir amb l’ébola. Tot va canviar en el moment que va arribar el primer pacient. A partir d’aquell moment la mentalitat va canviar. I es va intensificar sobretot un dia que van ingressar tres pacients de cop a la UCI. Vam passar de 1 a 4 llits ocupats per pacients Covid, i en teníem 7 en total. A més, en aquell moment hi havia altres pacients no Covid. Va ser una gran decisió habilitar una UCI per a pacients Covid, i una altra per a pacients no Covid.
– Encara es manté aquesta divisió?
– Xavier: No, i per mi ha estat un gran error no mantenir-la. Durant la primera onada van haver-hi tres UCIs: dues per a pacients Covid, i una altra per a pacients no Covid. Es va decidir separar els malalts. Com que no hi ha prou infraestructura per mantenir aquestes instal·lacions muntades, i no hi ha prou professionals, es va decidir tornar a la situació original.
– Rosa: No ha de ser fàcil gestionar-ho, però dins la UCI sempre diem que ha estat un error eliminar aquesta divisió. És cert que no hi ha espais ni personal per fer-ho sense condicionar altres serveis, però veient que la situació anava per llarg i que se succeirien les onades, dins la UCI el sentiment és que s’hagués pogut fer d’una altra manera per no anar muntant i desmuntant. Va passar el març, va passar el setembre, va passar abans de Nadal i ara hem estat a punt de tornar a muntar. És una situació que cansa.
– El fet de treballar amb pacients amb una malaltia infecciosa com és la Covid, com condiciona la vostra feina?
– Rosa: Segueixes un protocol, et vesteixes, et protegeixes… Mai no he entrat amb por de contagiar-me ni d’endur-me el virus a casa. Tenc la sensació que ho fèiem bé, que en el moment que jo vaig ser-hi teníem prou material…
– Xavier: Durant la primera onada va ser diferent, i al principi de tot vam funcionar amb por. El protocol al principi era d’una manera, i així com va anar avançant el temps, a mesura que van venir pacients i es va anar acabant el material, veies que no estàvem fent allò que al principi ens van dir que féssim. Tal vegada era perquè al principi no feia falta i vam tenir molta por, o perquè ara no podíem seguir aquell protocol. Els canvis d’opinió i de mesures era el que creava més incertesa. És igual que passa amb les normatives i les restriccions al carrer. Al principi de la primera onada tothom tenia por. Veies el que hi havia a Madrid, i t’espantaves. No vaig passar por mai per mi. Passava por per si ho duia a casa meva. No vaig pensar que jo podia agafar el virus i morir-me. Pensava que el podia agafar jo i contagiar-lo. Quan vam tenir el primer pacient els vaig dir als de ca meva que jo no sortiria de casa, que aniria de la feina a casa, i de casa a la feina. Amb la meva parella vaig anar a viure a un estudi de la casa, dinàvem separats i ens intentàvem relacionar el mínim possible i compartir el mínim espaicomú a la vegada.
– Com es du aquesta situació?
– Xavier: No ho vaig viure malament. Veia que si la gent era a casa confinada, era normal que tingués una mica de precaució, no per mi, sinó per la meva parella. Ho vaig passar més malament dos dies concrets que vaig estar totalment confinat dins l’estudi. Un dia em vaig aixecar amb molt mal de cap. Encara no se coneixien tots els símptomes que provocava el virus, i vaig anar a fer feina. Em van fer una prova i em van enviar a casa. Vaig anar-me’n sense saber si tenia el virus o no. Em vaig tancar, i no sortia més que per anar al lavabo, que el tenia al costat.
– Mentre voltros ereu a la UCI amb casos greus o crítics, al carrer hi havia gent que no complia les restriccions ni les normes sanitàries. He llegit missatges molt crítics vostres a les xarxes socials sobre açò…
– Rosa: Reconec que aquesta situació l’he duta molt malament. Em va enfadar molt, perquè arribaves esgotada física i mentalment de treballar a la UCI, i veies que alguna gent feia allò que volia, ho compartia i fins i tot presumia de fer-ho. Açò fa mal, perquè tu has estat patint amb gent que està molt malament. És gent que du molts dies ingressada, que no pot veure la seva família, que a vegades està intubada i ha de fer una videocridada amb la seva família i tu has de fer el que pots… Ets tu qui veus les filletes que enyoren el seu pare, la seva dona plorant, i després arribes i veus aquesta gent que li era igual tot. Em feia plorera, ràbia…
– Xavier: La gent no ha estat conscient en cap moment d’allò que ha estat el coronavirus. Les notícies t’informen d’allò que passa, però si no ho vius, no assumeixes de veritat tot el que comporta. A mi em parlen de la guerra i puc arribar a imaginar allò què és, però fins que no ets a una guerra, segur que no saps de veritat tot el que es viu i se sent. Noltros com a professionals hem vist la realitat del virus, els pacients també, i els familiars dels afectats, també.
– Açò contrasta amb els aplaudiments de les vuit cada dia durant el confinament. La societat us agraïa el vostre esforç, però després hi havia qui incomplia les normes.
– Xavier: Mentre encara durava el confinament, li vaig dir a la meva al·lota que els aplaudi
ments acabarien el dia que poguéssim sortir al carrer. La gent no té memòria.
– Rosa: Els aplaudiments es van convertir en un símbol. Eres a casa i aplaudies, però en el moment en què podies fer una altra cosa, ja pensaves en tu i no hi havia per a què aplaudir.
– Xavier: Per naturalesa, la gent és molt egoista i pensa en un mateix. Per açò, encara que tenguis respecte al coronavirus, fins que no ho vius, no saps de debò el què hi ha.
– Dins la UCI, a part d’aplicar cures, us heu sentit psicòlegs o acompanyants?
– Rosa: Sí i no, perquè el Covid també ens ha dificultat molt el tracte amb els pacients. Ha deshumanitzat una mica el tracte. A la UCI tenim malalts no Covid que fan estades llargues, i la seva família ve cada dia a veure’ls. En aquests casos, sí te sents el paper d’acompanyant. Però amb la Covid, no. Hi ha hagut moments molt potents amb famílies, però també s’han perdut moltes coses. La bogeria del ritme Covid ha fet que no ens puguem centrar en el pacient com ho fas amb altres malalties. La càrrega de feina ha impedit que poguéssim estar tant temps amb els pacients com haguéssim volgut.
– Què us deien els pacients que es podien comunicar amb voltros?
– Xavier: Durant la primera onada, els familiars no podien venir a veure els pacients, i fèiem videotrucades. Noltros agafàvem la pantalla i li posàvem davant el malalt. Si estava despert i es podia comunicar, quedàvem amb ell. La pitjor situació era aquella en què un pacient estava en coma induït i feies una videocridada amb la seva família mostrant-li el pacient per a què el veiessin una estona. Si els familiars et demanaven cosa, els contestaves, i si la família xerrava amb el pacient, tu estaves allà, mirant, i els deies que el pacient els escoltava, perquè eraaixí. Una de les coses més dures de la pandèmia va ser perdre la capacitat humana d’estar amb la gent.
– Em costa molt posar-me a la vostra pell en el moment en què estan en una videotelefonada amb un pacient que està en coma induït…
– Xavier: I imagina fer açò amb un pacient que saps que té mal pronòstic…
– Rosa: Són les famílies les que decideixen si volen fer videotelefonada o no. Tu els has d’explicar com està el pacient, i ells decideixen. Perquè entenc perfectament la necessitat d’algú de veure el seu familiar després de dies i dies sense tenir-lo a prop, la necessitat de tenir un imatge, de xerrar-li, de dir-li cosa. Hi havia familiars que tot sols es posaven a cantar al malalt, a xerrar-li… Però hi havia famílies que no sabien ben bé què fer ni què dir, i ens tocava assumir el paper i fer alguna cosa.
– Xavier: I hi ha famílies que volen veure el seu familiar, però quan el veuen es queden impactats i no saben què fer ni què dir. Veure el familiar intubat, adormit… no és fàcil.
– I a voltros us toca desencallar aquesta situació?
– Rosa: Sí, i a vegades pots i a vegades no. Hi ha moments molt durs.
– Més enllà dels aplaudiments, us heu sentit prou reconeguts?
– Xavier: Per part de la gent, sí.
–I per part de l’administració?
– Rosa: No. No m’hi he sentit mai, ni ara ni abans. M’encanta la meva feina, estic molt contenta de ser on som. Per l’equip, per la gran majoria de companys, per la feina que feim… Professionalment crec que cap feina em pot omplir com ho fa aquesta. Però no m’he sentit reconeguda mai per part de l’administració. A més, després del cansament de la Covid, m’hagués agradat sentir-me una mica més acompanyada i recolzada, i veure cares dels directius, sentir que de ver hi són i de ver es preocupen d’allò que passa dins la UCI. Jo no he sentit aquest reconeixement, i crec que molts companys tampoc.
– Què heu trobat a faltar?
-Xavier:El recolzament s’ha reduït a una reunió un dia a les 8 del matí, on ens van donar les gràcies en una trobada de mitja hora. Va ser el maig o juny de l’any passat, abans de l’estiu. Van convocar a tot el personal de la UCI, i ens van dir que havíem fet molta feina… I açò va ser tot.
– Considerau que hem après alguna cosa d’aquesta situació de pandèmia?
– Rosa: No. L’egoisme segueix primant per damunt de tot. No tenim memòria.
–Xavier: Responc amb una pregunta. Creus que el comportament que va tenir la gent de Madrid el dia que es va acabar l’estat d’alarma és normal? Si a tu el 2018 et diuen que hi haurà una pandèmia, que acabarà l’estat d’alarma però no la pandèmia, tu hauries pensat que la gent faria el que va fer? Crec que tots hauríem pensat que la gent hauria canviat, que hauria tingut més respecte…
– Rosa: La gent que no ha après res tapa a la gent que sí ha après i vol canviar coses.
– Xavier: La gent negacionista i que no compleix les restriccions no és la majoria. Les persones hem après coses, però la societat no. Algunes coses canviaran i quedaran, però com a persones no pensam més en els altres que abans. Quasi al contrari.
– Rosa: Tal vegada som més egoistes, amb l’excusa de que hem de viure perquè no sabem que pot passar. Però no val tot. És cert que els joves no tornaran a tenir 20 anys, però també és cert que segons que facin, tal vegada no tornaran a tenir els seus pares. També em fa gràcia els que diuen que la gent es perd molta cosa, i és cert. Tothom es perd molta cosa. Però segons que fem, llavors sí perdrem coses que no tornaran mai, com la gent que estimam.
Text : Llorenç Allès
