Núria Deyà va començar a fer joies l’any 2003 als porxos de casa seva. Un graduat en arts aplicades i un curs a Anglaterra, sent molt joveneta, van despertar la passió d’aquesta ferrerienca per la creació d’anelletes, penjolls, anells, aliances i la restauració de mobles.
– Quan poses els peus dins el món de la joieria?
– Professionalment m’hi dedico des del 2003, quan estava a uns porxos a ca meva i portava coses a botigues. Cinc anys després, al 2008, obro el taller en aquest mateix local on som ara. Vaig anar a l’Escola d’Arts i Oficis a Maó, en aquell moment encara no hi havia batxillerats artístics, era un graduat en arts aplicades. Quan vaig acabar em van concedir una beca per anar a Anglaterra durant un any, però com que el curs era de dos anys, torno a Menorca i faig feina durant un altre any per poder acabar-ho pel meu compte. Tot això amb 18 anys, però ja tenia clara la meva intenció de muntar cosa; per poder fer-ho necessitava fer primer quelcom per tenir un poc de coixí. Vaig anar fent un munt d’altres feines: a l’aeroport com a representant de companyies aèries, com que havia fet dos anys a Anglaterra tenia un bon nivell d’anglès, també com a monitora de restauració de mobles perquè aquesta part artística m’agrada molt. Entre una cosa i altra, el moment va arribar i vaig pensar em tiro!
– Com definiries les teves peces?
– Em dedico a la joieria artesana. La meva intenció sempre ha estat fer joies diferents: amb un esperit un poc més contemporani, més actualitzat, emprant tècniques i materials tradicionals però, alhora, mesclant amb materials i tècniques diferents, noves. Amb l’esperit de fer proves i intentar introduir coses que no són tan vistes. El meu treball, com jo mateixa, ha evolucionat; per la vida que tens i el que et passa, tot evoluciona. Al principi treballava molt amb el titani, un material molt lleuger; em basava en combinar plata i or amb aquest metall decolors. Després he introduït altres tècniques com poden ser fustes de colors, transferir una imatge al metall, cosa que es feia amb llenya, i va funcionar molt be. La idea és sempre fer coses diferents.
– Què t’inspira? Quin és el procés creatiu, des de que et neix una idea fins a tenir la joia acabada?
– Depèn del moment, però jo estic molt influenciada per la natura, per Menorca. I de vegades és estar atenta a qualsevol cosa, és dir i si provés de rodar-ho una mica a veure què passa. Surto a passejar, de vegades quan estic fent alguna peça d’encàrrec em ve com un flash de dir i si fes… es tracta de dibuixar, fer proves. Començo amb una idea, si és una idea que puc trobar informació gràfica en cerc, i a partir d’aquí la desenvolupo. Després el procés és intentar dur això a tres dimensions; a vegades dins d’aquest procés, a part de dibuixar, també faig petites maquetes i petites històries per veure si funciona abans de passar-ho a metall. La prova de foc és ja fer-ho, una mica és la sensació que de vegades somies una cosa i dius aaaah!, i quan ho fas penses aix! Ho he de dur a la realitat a veure com respira. Pot ser qualsevol cosa, qualsevol història et detona, la sensibilitat del moment, estar obert, veure què hi ha, què et diu, no saps per on et vindrà. Ara estic rodant cosa, veurem què surt!.
– L’estudi és molt acollidor, càlid i minimalista.
– Durant els anys que feia feina davall d’una teulada, amb una taula on m’havia d’acotar i tot era complicat, vaig pensar que si un dia tenia un espai seria tal i com el veus ara: on tinc una zona d’atenció que vaig intentar que fos molt neutra, per si un dia volia posar quadres; per sobre de qualsevol altre element, vull que destaqui la joia. També tenia clar que volia que hi hagués una zona de taller, que és la que hi ha a darrera del taulell, amb una taula còmode per crear i treballar, i una mica de magatzem.
– Com és el client de Núria Deyà?
– Hi ha client de tot tipus. La gent d’aquí que sap que faig això i es deixen sorprendre o que arriben amb un encàrrec concret; faig feina amb col·leccions, normalment cada any acostumo a treure una de nova, però també molta feina per encàrrec. I tinc gent, clients, de fora; gent que estiueja aquí i em troba per casualitat, gent que ve a Menorca i s’interessa i ve expressament per conèixer el meu treball, veure la feina que faig, i s’interessen pel producte local. Durant anys el que he fet és anar a fires fora de Menorca per tenir clients professionals, no només particulars, anava una vegada l’any, cap als mesos de setembre o octubre, a Madrid, Barcelona, Munich, amb companys de diferents llocs per fer estands conjunts. Ara mateix és quelcom que està molt aturat, no sabem per on partirà. Darrerament el tema fires ja havia sofert un canvi, arrosseguem uns anys d’un certa crisis, la gent no té tanta alegria a l’hora de comprar. També treballo on-line, però és complicat per a mi perquè són productes amb un cert valor i la gent està acostumada a tocar, provar, saber com els hi queda.
–Quin és el teu complement preferit?
– (riu perquè precisament avui no en porta cap) Jo normalment sempre anelletes, però des de la pandèmia, amb això d’haver de dur mascareta, em faig unes enganxades! I me les poso i me les llevo; precisament avui no en porto, no he pensat a posar-me-les. Personalment m’agraden molt els anells, vesteixen molt, però per fer feina em fa nosa tot. Després depèn de la persona: segons les faccions ja veus com quedaran, quines són les anelletes que acompanyen més la forma de la cara, i segons a què estigui la persona acostumada. Per això és bona idea venir a la botiga i emprovar, veure com et senten. En el cas de les anelletes, totes les orelles són diferents, els forats també, hi ha de tot tipus. Un cop posada veus, segons la forma o on tens el forat, penja o queda més amunt de com jo la tenia en ment; és quan podem baixar, pujar, canviar. No posaria una anelleta grossa amb un penjoll, la posaria amb un anell. Massa cosa no.
La Núria pertany a l’associació d’artesans ARTEME, on hi ha artistes molt variats: des de joiers, passant per araders, inclús pintors. I reivindica, no només de paraula, també amb la seva feina diària, el producte local i artesà. Recentment ha participat amb una creació molt original, partint d’un motllo pastisser, a un certamen a nivell europeu, quedant la seva entre les 10 peces finalistes.
