Si hi ha una cantonada emblemàtica a Ferreries aquesta és la del carrer Beat Joan Huguet, ocupada per Loar des dels anys seixanta. Desiderio Allès i Margarita Pons decideixen, en aquell moment, obrir un bar; amb el pas dels anys el negoci ha anat evolucionant, i sempre amb la família Allès Pons.
La història de Loar, com ells mateixos expliquen, “és la història d’una família. Desiderio Allès i Margarita Pons, el pare i la mare, van fundar el negoci durant els anys seixanta, obrint un bar que amb el pas del temps es va ampliar amb una fonda i casa d’hostes. La segona generació fem un pas endavant i l’any 1988 inaugurem un restaurant i un aparthotel; i el 2006 reformem completament l’edifici original per a reconvertir-lo en un modern hotel de tres estrelles”
Un Sant Bartomeu Julio Iglesias ens va visitar
Aquella primera idea d’en Desiderio, “ que treballava al camp i ell mateix portava les pedres amb les que es va construir el bar”, va tenir tan bona acollida que seixanta anys després, tot i ser molt més gran i tenir una cara ben diferent, és actualment la tercera generació familiar la que segueix amb aquest negoci familiar i la mateixa dedicació. Els germans Allès Pons recorden feliços la seva infantesa i joventut, amb anècdotes ben curioses i divertides: “hi ha una anècdota, explica en Joan Tito, durant un Sant Bartomeu; estàvem la mare i jo sols darrera el taulell, perquè normalment era la mare la que s’encarregava tant del bar com de la fonda, i entren dues persones. No recordo què van consumir, però sí que quan van marxar la mare i jo ens mirem, i ella em pregunta si a mi també m’havia semblat que l’home era qui ella pensava. I tant que ho era, era el Julio Iglesias, molt jovenet!”
Qui vol menjar uns bons calamars a la romana sap que Loar és el lloc on fer-ho
Desideri Deri, en canvi, es recorda a sí mateix de fillet dins la cuina i al costat de la mare, la Margarita: “sempre estava amb ella, mirant com cuinava. Poc a poc jo també em vaig posar a fer-ho, fins fa poc que m’he jubilat. Tenia clar des de ben fillet que era el que m’agradava i volia fer. La cuina de Loar segueix fidel a l’esperit familiar del negoci, amb una carta honesta de platscuinats de manera tradicional, amb calma, amb el màxim respecte pel producte i els temps de cocció. Els nostres calamars a la romana sempre han tingut molta fama, perquè la gent aprecia com cuinem; tothom a Menorca sap que si vol menjar uns bons calamars a la romana, Loar és el lloc on fer-ho. També els cuinem d’altres maneres i tenim més especialitats. Fem una cuina amb producte local i de molta qualitat, molt apreciada!”
Durant uns anys aquest era l’únic allotjament de la zona
José Pepe, que segueix en actiu, fa memòria de com el que en un principi va començar sent una fonda i casa d’hostes “era l’únic allotjament a la zona de Ferreries i voltants; aquí no hi havia cap altre lloc, tampoc a Migjorn, i segurament a Mercadal i Aló tampoc, només a Maó i Ciutadella. Més tard es va començar a construir a Cala Galdana. Però quan els pares van obrir habitacions aquí, érem els únics.”
Moltes són les reformes que en el transcurs dels anys s’han anat fent a l’edifici; en un principi a aquest també s’hi trobava la vivenda familiar. Més tard hi va haver espai per a una pista de patinatge, amb lloguer de patins inclòs; la mateixa pista que quan els ferreriencs i la resta de menorquins que s’hi atracaven es treien els patins servia de pista de ball, posar una pantalla on poder projectar les pel·lícules del moment, i fer de cinema de poble, tenir taules de ping pong, futbolins, i algunes màquines i jocs de taula com cartes, dòmino, parxís o la oca. Inclús sessions de bingo es van arribar a fer! “Un temps també es celebraven noces, comunions i batejos. Però tot això ha anat canviant molt. El model de turisme, i el turista, també ha canviat. Ara hi ha mesos en els que les persones que arriben a Menorca, sobretot durant juliol i agost, no poden gaudir de l’illa com tocaria. Els hotels amb tot inclòs, han fet molt de mal. Desestacionalitzar seria una bona solució, i evitaria la concentració de tanta gent en tan poc temps; però entenem que moltes empreses obliguen als treballadors a agafar vacances aquests mesos, perquè tanquen.”
Resulta curiós com els germans recorden tantes coses d’aquells primers anys, quan ells encara eren petits. Curiós, sí, però així és més fàcil d’entendre com l’esperit amb el que els seus pares van començar es segueix transmetent de generació en generació. Dels germans, quatre són els que van agafar el relleu, juntament amb les seves dones: Alejandro Jandro i Margarita Torrent, Desideri Deri i Mariana Capó, Joan Tito i Mercedes Cedes Janer, José Pepe i Maria Janer. A dia d’avui només Pepe segueix en actiu, però cap dels altres s’ha desvinculat del tot; i ara són els nets d’en Desiderio Allès i la Margarita Pons els que se’n fan càrrec.
Tota una vida, la d’aquesta família, dedicada a la hostaleria i al turista: “tenim clients fidels, que ens continuen escollint al llarg dels anys; alguns són comercials que vénen per feina durant tot l’any, d’altres són famílies que es troben còmodes compartint les seves vacances amb nosaltres. Volem que tots es sentin com a casa seva; per això anem fent reformes i millorant, sempre. La nostra ubicació també els hi agrada, des d’aquí poden anar per tota l’illa. Ens agrada molt mimar-los i tenir un tracte proper, al matí quan baixen a recepció o mentre estan esmorzant al bar ens pregunten d’on bufa el vent i la millor platja per anar. A la tarda tornen i ens expliquen què han fet, i on han estat. És molt polit.”
Ells són l’excepció a aquella dita de no barrejar la família i els negocis. La seva relació és ben admirable: compartir feina no els ha distanciat, més aviat a l’inrevés. L’any 2000 van començar amb la tradició familiar de marxar tots junts de vacances. Germans, dones i fills s’agafaven uns dies lliures i eren ells els que es dedicaven a gaudir.
