Estrenam una nova secció: Veus Joves, en la què adolescents i joves de Ferreries podeu compartir els vostres escrits. Aquest mes l’autor o autora ha demanat publicar d’incògnit, però podem dir que té 12 anys i va a classes a l´institut Biel Martí.
N’Oscar Gonzàlez Marquès és el fill de cosí de mon pare, a més d’un amic de la família. El 14 de febrer del 2002 va arribar a Hondures, hi anava amb l’idea de fer-hi 3 anys, però n’hi va fer 17. Va partir des de Menorca a Madrid, de Madrid a Miami i finalment a San Pedro Sula, Hondures.
La seva partida no estava condicionada per fugir de sa pobresa i violència, sinó que responia a una motivació i una opció de recerca de justícia social, de relacions fraternals i de crear condicions per a què la dignitat humana sobresurti.
Una cosa que el preocupava a l’hora de partir era no estar preparat, no estar a l’alçada. No tenia dubtes sobre la seva vocació, sinó de donar resposta d’esperança, d’estimar i construir un món més just que naixia d’aquesta vocació, era una responsabilitat. De l’arribada el preocupava molt la violència, tal com diu ell: “vàrem arribar a Hondures en un clima de molta violència i a l’inici et fa por que et feri. Amb els anys la relació amb la violència va canviant, la por va desapareixent, però la prudència mai, ella et guia i cuida, una prudència atrevida, astuta, que vas construint al llarg dels anys.”
La seva primera sensació quan va arribar allà va ser de xafogor, feia molta calor. A nivell de natura, molt polit, molt verd. A part d’això, era visible la pobresa, infants desnutrits… Pel que fa a la gent, des del principi es van mostrar molt acollidors i generosos.
Parlem dels records; recorda amb tristor diferents experiències de mort violenta de persones que estimava i també recorda amb felicitat moltes persones i les experiències viscudes amb elles.
Per acabar, voldria afegir una cosa que va dir ell. “Si hagués d’afegir cosa hi afegiria un somni. M’hauria agradat que la família i els amics m’haguessin visitat, i així poder compartir un poc sa causa de sa meva felicitat.”
Actualment, n’Oscar no viu a Hondures, sinó que està a Perú, a la Selva Amazònica, i hi està la mar de bé.
