Són les 3 de la matinada del diumenge 14 de febrer, dia de l’amor i l’amistat en diversos països i cultures. Soro amb prou feines ha pogut dormir, el nerviosisme per l’organització d’aquest nombrós grup de 380 migrants i l’angoixa que antecedeix als canvis ho han impedit. Soro nascut a Costa d’Ivori porta uns anys al Brasil, aquí va conèixer a Jeany, dona haitiana i junts van començar una família que en l’actualitat compta amb 3 fills.
Els migrants, en petits grups, es van desplaçant des de la ciutat d’Assis fins al pont. Uns 2 quilòmetres de distància. Han de ser-hi, al pont, per quan el dia es faci clar. Hi ha el rumor, que avui, s’obrirà la frontera i podran continuar el seu viatge fins als països de nord. Algunes famílies porten esperant uns 8-10 dies a la petita ciutat d’Assis per prosseguir per fi el seu viatge. A l’arribar és necessària l’organització. Es disposen en tres línies i deixant les motxilles una per una, guarden seu torn per creuar la frontera Brasil-Perú. Un petit grup que lidera els migrants, s’acosten als escassos 4-5 efectius militars que fan guàrdia protegint la frontera d’intrusos. Els migrants segueixen les indicacions d’esperar fins que arribin alts comandaments a el lloc. Així va començar aquesta crisi migratòria. Els migrants haitians i africans surten del Brasil colpejats per l’altra crisi, l’econòmica i la produïda pel desgovern de Bolsonaro en la seva gestió de la Covid 19.
A l’anar conversant amb els migrants t’expliquen les seves històries i majoritàriament tenen el mateix denominador comú: van arribar a Brasil en 2 onades, uns, després del terratrèmol de l’any 2010 que va devastar Haití i l’altra, abans del mundial de futbol del 2014. Tenen també en comú la pèrdua de la feina a causa de la pandèmia i la crisi econòmica derivada d’ella. Van narrant el que han venut per capitalitzar el seu viatge: llits, tele, cuina, plats, gots … tot !!!
Entre les vendes de les escasses possessions materials, els estalvis i els diners demanats als familiars han aconseguit reunir els suficients diners per iniciar un viatge de milers de km cap al nord. També tenen en comú que del Perú només volen una cosa: Passar.
Després que el 14 de febrer es corregués el rumor que podrien passar, l’espera es fa impacient. Porten hores sota la pluja i el sol. Els fillets aguanten fam i comencen a escoltar-se plors. La policia sol·licita els passaports per realitzar un llistat i poder encaminar la seva sol·licitud. Diverses vegades els migrants expressen que només volen passar per Perú, que els posin autobusos i cada persona pagarà el seu bitllet fins a la frontera de l’Equador. S’acosta la nit i decideixen quedar-se a dormir al pont amb la idea de passar pel Perú.
Dimarts 16, després de molta espera, cansament i escoltar repetides mentides per part de les autoritats, els migrants decideixen entrar a la força al Perú. Aquell matí es viuen episodis de violència, es tiren gasos lacrimògens per dispersar i dissuadir que avancin. La policia peruana mostra amb cruesa la seva part més violenta, colpegen homes, dones embarassades i fins hi tot els fillets reben algun cop. Amb aquesta duresa, la policia ha aconseguit fer retrocedir a un bon grup d’homes fins al pont. Han dividit el grup de 380 migrants. Les famílies queden dividides i així aconsegueixen que es no vagin i es reagrupin. Un grup gran de migrants queda a l’estadi. Des d’allà, la policia farà diversos viatges traslladant i expulsant del Perú als migrants.
Catorze persones són ateses al lloc de salut de Iñapari. Algunes contusions, quadres d’angoixa, asfíxia … El comandament de la policia arriba a la posta i mentre segueixen atenent les persones, els obliga a pujar a les patrulles per ser expulsats del Perú i tornar-los a Brasil. Una mostra més de la crueltat de la manera d’actuar policial. A l’endemà dels fets, un policia de paisà, ens reconeixerà que la força va ser excessiva, que ell, en aquest moment es va recordar de la seva família i desaprova la manera d’actuarde el cos policial.
Després d’aquesta entrada fallida al Perú per continuar el seu viatge cap al nord, de la banda peruana es reforcen amb centenars d’efectius arribats d’altres llocs de país i blindar la frontera. El president ha estat clar que no es permetrà l’entrada de cap estranger mentre duri l’estat d’emergència. De la banda dels migrants es succeeixen dies, setmanes de calma. És evident que hauran de canviar d’estratègia si volen arribar al nord. Així que es va organitzant de manera imprevista el campament del pont. Tierno, migrant haitià, ens dirà un capvespre: “volem sortir de la República del Brasil i la Republica del Perú no ens vol, així que anem a fundar la Republica del Pont”. Aquesta declaració expressa la ferma convicció que si cal romandran allà tot bloquejant el pont fins que s’obrin les fronteres. Insisteixen que no són més importants els camions que ells. O que si volen que passi un camió, que deixin passar a 10 migrants.
En els dies que segueixen, les escoles que serveixen d’alberg es van omplint, s’arriba a la xifra de 670 migrants. Una quantitat molt alta per a una petita ciutat com Assis d’uns pocs milers d’habitants. El personal de l’Assistència Social de l’ajuntament no els pot atendre, organitzar, treure recursos d’on no hi ha, per donar 3 torns d’alimentació a aquest gran grup i donar assistència sanitària. Johana, Bruno, Sandro, l’equip de cuineres… es multipliquen en esforços, lluny de criticar la situació, la veuen com una oportunitat per créixer, per enfortir-se, per servir.
De la mateixa manera, Joaninha, Oscar, Paco, César, Clarice, Hernique, Francinete, Junião, Pavel, de l’església catòlica no deixem d’atendre i acudir al pont i als albergs per acollir, mostrar solidaritat, escoltar, ser presència gratuïta al mig d’aquesta realitat.
Aquí en aquest espai, sense creuar la frontera, ni viatjar milers de quilòmetres, fem la nostra itinerància interior. Aquesta itinerància que comença a escoltar les històries de vida de tantes persones que fugen de la misèria, de l’explotació o a l’escoltar l’obstinació per aconseguir una no va albada per a ell i la seva família.
Per recórrer aquesta itinerància cal aprendre a creuar les nostres pròpies fronteres mentals o afectives, sense fer judici, sense mirar des dels nostres propis ulls, sense condemnar… però si amb la mirada i la paraula que acull, si amb el somriure còmplice, amb el joc divertit amb els fillets i filletes, amb el detall que facilita, així es van configurant els llaços que uneixen la humanitat. Això vam aprendre també com a equip de missió, entre ells i elles molts no es coneixien, venien d’una mateixa realitat, d’un mateix país o continent, però sense conèixer-se van ser capaços de crear una pinya al voltant d’un somni legítim d’avançar per créixer.
Itinerem internament al costat dels migrants, les mans donades, l’emoció a flor de pell, la tendresa als ulls, el somriure ràpid, la confiança construïda, l’alegria al veure’ns un altre dia i saludar-nos puny a puny i posar després el propi puny al cor en senyal de respecte.
Respecte cap als migrants: totes les persones som germanes.
Davant la impossibilitat de creuar cal reinventar el pla, així que els migrants van mostrant els plans A, B i C. Un d’aquests plans consisteix a creuar les fronteres de manera il·legal, pagar un coiot perquè els introdueixi en els múltiples camins de l’il·lícit, però que et porten al teu objectiu. Aquesta pandèmia ha demostrat que les fronteres han servit per crear i enfortir les xarxes de tràfic de persones. Milers de dòlars s’han embutxacat les mans de l’avarícia. I al mateix temps han deixat entreveure el racisme i hipocresia de les societats.
Amb els haitians i africans s’ha constatat que la visibilitat multiplica el preu. El que paga un blanc o mestís per creuar un riu o desplaçar-se en autobús, per a un negre val molt més. Escoltarem en aquests dies, amb dolor, ràbia i tristesa, els múltiples abusos als quals són sotmesos: acordar amb un coiot un trajecte i 500 dòlars com a preu i després del pagament desaparèixer robant-los els estalvis i les oportunitats. O pagar al coiot una alta quantitat -ell al seu torn ha de pagar a qui vigila-, el coiot transportar-te i a l’arribar al teu destí la policia et deté i et torna a punt de partida fent-te fora del país. I tornem-hi.
Així es van quedant dies i més dies veient fracassar els plans A, B o C, mentre que els migrants que no són negres, en un parell de dies resolen el tràmit de creuar il·legalment una frontera.
En una conversa entre migrants haitians i africans amb militars i policies peruans en el pont, després d’una manifestació pacífica sol·licitant el pas, després de les paraules del comandant militar demanant-los que no paguin coiots perquè els enganyen… escoltarem la denúncia valent dels migrants dient que és la policia qui els demana diners per passar!!! La hipocresia vestida de decret presidencial que tanca les fronteres, però deixa obertes les butxaques i carteres de la policia per rebre dòlars de la suor haitiana i africana.
Wilsmany Alexis era dona. Haitiana, no sabem si amb fills, no sabem si de Port-au-Prince, no sabem quin menjar li agradava més. Tampoc quina música tindria en el seu cel·lular li agradava escoltar. No sabem amb qui viatjava, ni d’on va sortir, ni on volia arribar.
Però si sabem que va morir de Covid-19 a Rio Branco després que la seva salut a Assis empitjorés. Sabem que va morir soleta, potser amb l’afecte d’una carícia d’una infermera. Sabem que tenia 30 anys i molta vida per viure. Sabem que un cosí l’esperava en algun punt més endavant, punt que va des d’Haití fins EUA, passant per tota Amèrica del Sud i Amèrica Central.
Sabem que ella simbolitza a les persones migrants anònimes que moren en el camí de terra o en els rails de la bèstia, o en les aigües de la Mediterrània o enfront de les illes Canàries: hondurenys, senegalesos, salvadorencs, ivorians, mauritans, togolesos, nigerians… que deixen a l’esquena un passat de dolor, pobresa i explotació. Caminen, mentre miren l’horitzó amb la confiança que el que hi ha davant, s’intueix millor.
