Aquest és el comentari que va fer una germana quan sortíem del notari en acabar de firmar l’acceptació de l’herència familiar. Ho deia en broma, perquè l’herència que ens van deixar els pares no va ser econòmica sinó educativa. Ens sentim agraïts d’haver tingut un pare i una mare que van pujar 11 fills (4 germanes i 7 germans) i mos van saber estimar a cadascun de la manera que necessitava. Que van ser tolerants, respectuosos i feiners dins ca nostra i actius i compromesos amb es poble i la societat.
Mon pare era pragmàtic i mo mare era creient, sense ser beata. Quan va néixer el germà petit, en Manel, que va ser l´únic nascut a Maó, s’ho va passar un poc malament; llavors el metge li va dir que hauria de prendre anticonceptius. I ella li va contestar: – Ho he de consultar amb es capellà. Esteim rallant de l’any 1966. En Bep de Calòritx tot i semblar molt serio, tenia un humor fi i desenfadat, semblant a l’humor anglès, irònic, basat en el joc de paraules… Aquell humor que just provoca un lleu somriure. I que ara està molt estès entre els germans i algunes nebodes i nebots.
Ma mare, era aquella dona, que amb 11 fills no es perdia una reunió, fos de la parròquia o de política. I encara que passés moltes hores a sa botiga o fent reunions, els fills la notàvem propera i amorosa. Estava per noltros. No ens va transmetre mai una sensació d’estrés o ansietat, sinó d’alegria i fortalesa. Mai va necessitar un psicòleg. Al revés. Ens esperonava a anar p’envant. Era una dona activa i resolta que no va tenir mai cap complexe; Un dia, en venir d’una reunió de la PIME del comerç, va comentar: – Era s’única dona!. Per mèrit propi va assumir el títol “nobiliari” Maria de Calòritx, tot i que el de Calòritx era mon pare.
Just sortir del lloc (1964), prest ja va posar una petita botigueta de queviures, mentres mon pare feia de manobre. L’any 1972 va obrir el Super de Cala Galdana. Hi ha que dir que va lluitar molt per aconseguir-ho.
Una anècdota : Tots sabem com funcionaven els telèfons d’aquell temps (centraletes ); Un dia va anar a Ciutadella a telefonar a la inmobiliària perquè ningú des poble sapigués que havia comprat el super. Una vegada venint de cala Galdana conduïa un poquet de pressa per arribar a temps a una reunió i en arribar al revolt devora el cementiri ens va empotrar dins la síquia a tots. No va ser un drama, sinó un motiu més d’humor. Són moments que mai oblidarem.
Les feines de casa
Des de petits ens van educar que tothom, al·lots i al·lotes, s’havia de fer el llit i el berenar. Al principi ses germanes majors i ma mare feien les feines de casa però prest es van rebelar i es va imposar el costum de compartir-les, de manera que les grans escurades dels diumenges, tocaven un dia als homos i l’altre a les dones. Tenir germanes reivindicatives té aquestes avantatges. Te fan espavilar. Quan els dissabtes una germana havia fregat en terra, hi havia crits si els més petits trepitjàvem damunt lo net.
L’ambient de Ferreries
Ferreries és un poble de gent que ve del camp. L’austeritat i la vida senzilla és un valor que els nostres pares ens van transmetre amb l’exemple. Som fills de tres moments econòmics familiars: els dos primers germans els va tocar viure l’adolescència al camp; el grup d’enmig van ser obrers a les fàbriques del poble, amb interessos sindicalistes i polítics que compartíem amb ma mare i mon pare. Els petits van créixer i poder estudiar aprofitant la bonança econòmica que va aportar el supermercat a cala Galdana. Les germanes, com va passar a tantes altres famílies, es van privar d’estudiar perquè ho poguessin fer els al·lots. Però uns i altres tenim en comú consciència de classe obrera, de les arrels d’on provenim, que mai s’han d’oblidar.
Els bons moments
Enmig de la vida activa i les reunions, els moments de trobada familiar eren sagrats, sempre els dissabtes a fosquet. Anar al port no era una opció. Mo mare era molt familiar i sempre preparava pastes, panets amb sobrassada i alguna “xuxe” pels més petits. Els diumenges la cosa continava. Hi havia taula grossa; taula que va anar creixent a mesura que ens anàvem casant i arribaven nebots/es. Vam passar de posar una taula a dues o a haver de fer torns per dinar. Primer els petits i després els majors. El menjar típic solia ser brou a l’hivern i ensalada l’estiu. Una vegada, per Nadal, mu mare li va dir a un germà: – Vés dins el rebost i duu un bòtil de xampany (hi havia productes sobrants del super de l’estiu). Quan el vam obrir ens va semblar tan flac i estrany que vam pensar que estava caducat i el vam deixar de banda. Quina sorpresa quan mo mare va dir que era un xampany molt, molt car, que no s’havia venut…Després tothom el va voler tastar!
Quan ma mare va morir
– I ara que no farem més berenetes? – Va demanar una neboda el dia que s’havia mort ma mare.
– No tan sols en podem seguir fent, sinó que a jo m’agradaria molt que vinguéssiu, va contestar na Lourdes (la germana major).
Gràcies a que viu a la casa materna, cada dissabte fosquet hi ha bereneta informal: hi participa el qui pot i el qui vol. Sense convocatòria. Na Lourdes sol tenir preparat un bon pa fet seu, sobrassada, formatge… al que hi afegim algun pastís quan celebram els anys d’algú de nosltros.
Aquestes trobades són diferents de les que feim per Sant Bartomeu, en que la casa sembla una “fonda” oberta a tot’hora i per a tothom, i dels dos o tres dinars que fem al llarg de l’any en que no hi ha excusa per no participar-hi. Un o dos l’estiu i un per Nadal/Cap d’any. Regularment cadascú aporta menjar segons els membres de la família pròpia. Normalment, en Bep i n’Ernest preparen una paellada per a tothom. Així i tot cada un aporta el fondo. El problema és trobar local per a tants. N’hem fet a cases de camp, dins el super, a la platja de cala Galdana, al local social de Fornells…(Pensau que som prop de 60).
Tenim la costum de fer un regal als nebots quan es casen i quan tenen infants; i regals de reis als fiols i fioles.
Parlem de tot i molt (molts de noltros som molt xerradors). Un tema recurrent són els records de la infància a Calòritx. No feim açò que es diu vulgarment ”arranjar el mon”. Hi ha prou respecte; tot i que abraçam – com és natural – un ample arc ideològic. Si es provoquen aliances entre els participants sol ser per defensar el més dèbil o el més afectat. El problema és que, en ocasions, hi ha tres o quatre converses al mateix temps. Cada una de temes diferents. També hi ha algun subgrup per afició: la mar/ viatges / excursions …
Tenim dos grups de Whatsapp. Un “família Calòritx” on hi participem tots: cònjuges, nebots i tots en qualitat d’iguals i l’aprofitem per convocar els dinars/berentes, fer les felicitacions d’aniversari, compartir notícies i algun document. L’altre grup “germans” on només hi som els 11 germans, i l’utilitzam per comunicar-nos entre noltros 11 (coses més serioses).
L’edat no dona galons a la família: en Manel (el petit) és el que pren les decisions de caire econòmic i el “fotògraf oficial”. En Xavier duu el control dels aniversaris i regularment les convocatòries.
No som molt amics d’estar tot el dia junts (a part que és impossible, no tots vivim a Ferreries) però hi ha una gran estima i confiança. Els cònjuges de fora queden atrapats de seguida en el grup. Sempre hi ha curiositat per conèixer quan qualcú de la família comença a sortir amb algú: bromes i pressions perquè el presentin.
L’any del covid, un any diferent
Aquest darrer any ha estat i és una mica estrany, les trobades s’han suspès i ens comunicam per whatsapp – video o ens telefonam. Esperam amb gran delit poder tornar-nos trobar molt prest … i fer les presentacions dels nouvinguts, nebodes embarassades…
Crear llaços afectius i socials és important.
Enhorabona per la reaparició de la revista.
