Vicent Pons, Vicent de sa llenya, ha dedicat 35 anys de la seva vida a fer llenya i carbó. Recentment jubilat, acaba de passar el testimoni al seu gendre. Amant de Menorca, del seu camp i el seu bosc, alerta del perill que pateix la nostra illa si no la mantenim neta.
– Qui és en Vicent Pons, com et presentes?
– Sóc en Vicent de sa llenya, i fa 35 anys que faig llenya. Ara ja estic retirat, vaig traspassar l’empresa al gendre, però això és una errada molt gran… si fos un desconegut ja hagués acabat, així no acaba mai (i riu). Estic retirat però encara hi sóc: aconsellant, anant a mirar feines, agafant el telèfon. M’he passat aquests 35 anys fent llenya i carbó. Els de casa meva eren pagesos, jo vaig fer de controlador de llet durant 19 anys, i mentrestant, a estones, també feia llenya; al final vaig triar la llenya.
– Quin és el procediment a seguir per poder fer llenya?
– Per anar a fer llenya s’ha de demanar permís al propietari de la finca, després a medi ambient, que vingui el guarda forestal i digui quins arbres es poden tallar i quins no. Nosaltres fem llenya professional, per vendre, sobretot per xemeneies i per fer carbó. També la venem als araders per fer barreres, a algun fuster que en demana per fer una pèrgola. És molt important saber quins pots tallar i quins no, i cremar o triturar la rama. A més, fem el manteniment de les línies de GESA ( els arbres no poden atracar-se més de 4 metres, per perill que faci vent, que s’encengui una espurna), de vegades fem tallafocs cortafuegos. I tallem arbres difícils de treure, a xalets; traiem arbres gairebé impossibles, perquè s’hi ha construït a sota.
– Ha canviat la manera de fer llenya, des de que vas començar?
– No ha canviat gaire la manera de fer llenya de quan vaig començar a ara, hi ha poques diferències. Ja es feia amb motoserra, no la feia amb destral. Ha canviat una mica el pes de les màquines, ara són més lleugeres tenint el mateix motor, o més potent. L’única diferència és que un temps, perquè els propietaris ens donessin permís per anar a fer llenya als llocs, havíem de pagar, pagàvem 1 pesseta o 1 pesseta i mitja per kg, avui en dia no només no paguem, són ells que ens paguen. A diferència d’altres llocs, a Menorca se’ns tapa de bosc, cada vegada hi ha més arbres, més bosc, més tapat. Si no tallem, cada vegada hi ha més perill d’incendi; els llenyataires que hi ha no donem a l’abast, és un tipus de bosc que el talles i rebrota de seguida. En 35 anys he arribat a tallar el mateix arbre fins a tres vegades. Rebrota.
– Quins creus que són els motius, i quines les solucions?
– A Menorca trobem ullastre i alzina, que són sobretot per llenya de xemeneia i pels araders. La de mata i pi, també la d’alzina, per fer carbó. El tipus de bosc que hi ha a Menorca, probablement degut a la tramuntana, per no caure, per no tombar, s’enrodilla, es barreja, i fa un bosc impenetrable. En el moment que ho abandones… Igual aquests anys que plou menys, fa una retirada. Talles un arbre i al següent ha crescut un metre, quant més el talles més creix. El problema és que passi res al vespre, que l’helicòpter o l’avioneta no puguin volar. De la manera que ho tenim és molt perillós. El remei és difícil, que no s’abandoni el camp. Ara amb la pandèmia veiem a la gent que es dedica a la restauració, al turisme, dient que haurà de tancar, quan és la gent dels llocs, del camp, la que ho diu, llavors sembla que no passa res; sí passa, cada cop està tot més abandonat, més brut, i acabarà tot socarrat. Hi ha subvencions, però enguany, per exemple, s’han retallat. A Google veiem fotos de fa 35 anys i flipes, falta mitja Menorca. Quan veig un dia de sembrada d’arbres penso que no sé qui els aconsella, seria més convenient anar a fer una arrabassada. Abans passaves per alguns llocs amb el camió, ara ni a peu. Si ara demanes per fer recuperació de cultiu te’n donen tot d’una, és lo que convé.
– Com vas començar a fer carbó?
– Va ser al poc de començar a tallar llenya. La llenya de mata segons quin temps la talles se’t corca de seguida, es fa malbé ràpid, i no la podia vendre perquè al client se li feia malbé, ningú la volia. En aquell temps hi havia molts carboners, però ara a Balears era jo l’únic, fins que el meu gendre ha agafat el relleu; sí que per Espanya hi ha, a Navarra, Extremadura, Andalucía.
– Abans ens has explicat què es fer llenya. Ara ens pots explicar com es fa el carbó?
– El procés de fer carbó és fent munts de llenya, tapats amb terra i còdols. Primer la llenya, de més gruixuda fins a més prima. Es pot fer gran, més o menys. Es tapa amb càrritx o brosta i terra al damunt, amb còdols al voltant, i deixant fumeres per on ha de respirar la sitja. Enmig hi ha l’ull de la sitja, el forat, que és per on s’encén i s’alimenta. Solem fer sitges de tres en tres, en comptes d’una de molt gran, perquè duraria tres setmanes de coure, i les més petites en una setmana ja estan cuites. En el moment que l’encens ja no es pot abandonar, hi ha d’haver algú les 24 hores del dia; és una setmana de dormir molt poc. Acostuma a sortir un quilo de carbó per cada quatre quilos de llenya. El carbó surt segons la mida de la llenya que hi poses, quan és gros el trenquem, s’ha de trencar per poder posar-lo dins els sacs. T’ha d’agradar perquè és una feina dura, molt bruta. Quan fem carbó anem negres, se’t veuen els ulls i poc més, i fem olor a sitja. Només venir a veure la sitja ja marxes perfumat, és una olor que s’aferra. Em va passar un dia que teníem una sitja en marxa, que vinc cap aquí, a l’OAR, a fer un cafè i el cambrer mira darrera la barra perquè sentia olor a cremat, era jo.
Explica Vicent que les sitges les fan a La Foradada ( Es Migjorn Gran) a l’hivern, i a Rafalet (Mercadal) a l’estiu. Si sentiu curiositat per veure una de prop, el proper 16 d’abril, encendran dues a Sa Penya de S’indio. Una bona oportunitat per veure com es fa el carbó.
Text: Mary Moro
