Na Gemma Rotger i en Biel Cardona són dos joves ferreriencs que han aconseguit el seu doctorat aquest 2021. Ell, en l’àmbit de la ciència especialitzada en física teòrica. Mentre que na Gemma s’ha decantat per un camp molt més tangible: el de la recreació de rostres digitals. Tot i les diferències d’ambdós camps i els camins divergents que han pres des que es van separar quan van partir a fora a estudiar, coincideixen en una cosa: treure’s un doctorat és una carrera de fons que vol molt de sacrifici.
Gemma Rotger: compaginar feina i doctorat
Na Gemma Rotger va començar els seus estudis a la Universitat Autònoma de Barcelona, després de fer el batxillerat tecnològic a l’IES Mª Àngels Cardona de Ciutadella. El màster el va repartir entre la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Pompeu Fabra i la UOC. Ara, amb el títol a la mà, pot dir que és experta en la matemàtica darrera de la reconstrucció facial per computació, tan de moda ara al món del cinema, on podem veure actors ja morts com tornen a la vida.
Tot i la satisfacció, na Gemma assegura que el doctorat “és un temps molt sacrificat, en el qual la teva vida només gira al voltant de la teva carrera perquè hi has de fer moltes hores. Fa dos mesos que em vaig doctorar i encara em costa creure que ho hagi aconseguit, no ho tenc molt interioritzat”, comenta.
La seva experiència és potser més complicada que la del seu company de promoció. Degut, en part, a què en el seu camp hi ha molta més competència. I que tampoc no ha deixat d’estudiar i d’investigar des que va partir de Menorca. “No he deixat cap any entremig, crec que açò hi ha influït. Vaig començar la carrera d’Enginyeria Informàtica, en l’especialitzat de Ciències de la Computació. A partir d’allà vaig tenir clar que em volia dedicar a algun programa de robòtica i intel·ligència artificial. I em vaig enfocar cap a la visió artificial, perquè tot el tema de com veuen i interpreten les imatges les càmeres em cridava molt l’atenció. També m’apassionava el tema de la realitat augmentada, que finalment va ser el tema del màster que vaig fer després de la carrera. Aquesta etapa la vaig compaginar mentre feia feina. Sortia de casa a les 7 del matí i arribava a les 9 del vespre. Quan se’m va plantejar la possibilitat de fer el doctorat ho vaig haver de decidir de manera molt ràpida, perquè era una plaça a la qual s’hi presentava molta gent i t’han de triar. Vaig acabar el màster el mes de setembre i l’octubre vaig encetar el doctorat”.
Un doctorat que, tot i ser apassionant, li ha costat de treure degut a l’alt grau d’exigència. “El doctorat l’he fet entre l’Autònoma i la UPC, he tingut com una doble tutela. Durant 4 anys només vaig dedicar-me al doctorat. Però la vida doctoral és dura, per la qual cosa vaig prendre la decisió de fer-lo al meu ritme. Allà va ser quan vaig començar a treballar pel meu compte, i feia el doctorat entre els caps de setmana i els capvespres”, comenta.
El més complicat per ella, diu, “és veure que tothom avança en la seva vida, que comença a fer feina, que estableix relacions, forma famílies. I jo segueixo a la universitat. Hi ha moments de dubte en els quals et planteges si realment val la pena tant de sacrifici. Però la resposta al final és afirmativa, perquè és el que vols fer”, diu, ara ja, amb el títol de doctora a la mà.
Biel Cardona: un doctorat molt internacional
En Biel Cardona és company de promoció de na Gemma. I s’ha doctorat amb una setmana de diferència respecte de la seva companya. Açò sí, en un camp totalment diferent. Van començar l’inici del camí junts, estudiant el batxiller tecnològic a Ciutadella. La seva carrera la va desenvolupar també a Barcelona, fent el grau de Física.
Comenta en Biel que “quan era petit, deia que volia ser químic. M’agradava molt l’ambient de laboratori ple de pots de vidre i reaccions químiques. Però quan vaig arribar a quart de l’ESO vaig tenir el primer contacte amb la física, que em va cridar molt més l’atenció que la química. Tot i que durant el batxiller no va anar gaire bé la relació amb la matèria. Tenia molt clar que volia fer el doctorat en física teòrica, però primer vaig haver de fer el màster perquè és el format que hi ha ara. A més, vaig tenir la sort de poder-lo fer a la Universitat de Barcelona, on hi ha un molt bon equip de física teòrica, amb bastant de prestigi. Vaig poder triar dintre de l’equip la branca d’investigació que més em va cridar l’atenció, que és la part de gravitació i partícules elementals. I, en acabar, vaig haver de cercar ofertes de doctorat per poder seguir amb una oferta becada. Quan fas un doctorat la gent es pensa que segueixes estudiant, però en realitat és com una feina i t’has de treure les castanyes del foc. És molt complicat fer un doctorat i treballar a la vegada, perquè és una feina més. Després d’aplicar a moltes ofertes, em van cridar de la Universitat Queen Mary, a Londres. I després de 4 anys, ja puc dir que som doctor. Ara estic mirant de fer un post doctorat per poder entrar a alguna plaça, però m’hi falten anys de currículum com a investigador professional”, comenta.
Pel que fa al seu temari de doctorat, centrat en la física teòrica, en Biel té molt clar que és “plantejar hipòtesi que estan molt lluny de la nostra realitat observable amb els mètodes dels quals disposam ara mateix. És un camp on els experiments per provar hipòtesi no els veurem nosaltres en vida. Ni tampoc els nostres néts”.
