Poc es devia imaginar en Basilio Martí que la ferreria que va muntar l’any 1925 a Ferreries, acabaria essent també un racó d’art per escultures. Els germans Martí Hidalgo, en Basi i en Paco, s’encarreguen de la gestió de l’empresa familiar, que ha passat de generació en generació fins a la quarta. Amb ells, la ferreria va donar el bot de dintre del poble al polígon industrial. I també amb ells, i especialment amb en Paco, es van endinsar a dintre del món de l’art. Ara mateix són l’única ferreria en tot Menorca que es dedica a aquest tipus de feines. I segur que passejant pels pobles de l’illa, hem vist alguns dels seus forjats. En Paco ens explica aquesta setmana com és açò de ser un ferrer artista.
-Com va sorgir la idea de fer escultures de ferro com a part del negoci?
– El fet de fer art amb el ferro ens ve una mica per la meva afició. I també ajuda que un cunyat, en Maties Sansaloni, sigui artista, a banda de fer feina a la ferreria. Amb en Marc Jesús vam donar les primeres passes, fa ja anys. Arran del treballa amb en Marc s’han sumat més artistes, com na Núria Roman. També hem fet restauracions d’escultures de ferro. La darrera, la que és a Ciutadella en honor al pintor Torrent, que fa poc va presentar la família. Va ser una feina complicada, perquè la peça ja estava deteriorada, i així com vam poder la vam dur al taller, la vam copiar i la vam fer nova.
– Les dones de ferro d’en Marc Jesús són ben distingibles. Però, què heu fet amb na Núria Roman?
– Amb na Núria Roman hem fet algunes coses ben interessants, com la bolla de ferradures que hi ha Alaior. Aquella feina va ser especial, perquè primer vam haver de muntar mitja bolla i després l’altra, amb un mètode de feina diferent. Ella va arreplegar totes les ferradures, que són reciclades. I després vam ajuntar cada una de les ferradures per donar-li la forma de mitja esfera. Escultures d’en Marc Jesús en tenim repartides per diferents bandes. A més de les col·leccions particulars, n’hi ha una a Ferreries. I una de les darreres escultures que hem fet amb ell és la que va donar a l’Associació Alcer, i que és al hall de l’hospital Mateu Orfila. També hem fet feina amb en Carlos Caprani, tot i que ell treballa més amb pedra. I, per descomptat, les escultures que fa el nostre cunyat, en Maties Sansaloni.
– Quina diferència hi ha entre una feina habitual dintre de la ferreria amb el treball d’una escultura?
– La gran diferència és que la feina del dia a dia, fer una barana d’una escala, per posar un exemple, és un treball molt mecanitzat. El procés és sempre el mateix: prens mides, talles el ferro i soldes. Amb l’escultura tenim més llibertat per manipular el material, perquè mai és d’una mesura exacta i el volum es crea de forma diferent. El procés també és diferent, perquè primer ha de sortir el dibuix. I si ha de ser una escultura molt gran, s’ha d’escalar per fer-la del tamany que l’artista demana. És una feina que permet molt més el procés manual i artístic. Si una escultura ha de dur algunes bolles i no són totes iguales, no passa res. En canvi, les perfeccions en feines diàries, hi han de ser. No podem fer una barana torta. En canvi, amb una escultura, aquest punt d’imperfecció o de llibertat de moviment és el que dota de vida l’escultura.
– Així, feis d’artistes, també.
– Podríem dir que si, encara que no ho sembli. Quan fem peces artístiques les fem sempre en col·laboració amb l’artista. I es nota la seva empremta. Es nota que ha estat part del procés, que és un fet que amb feines normals no passa. Quan algú ens ve a demanar una barrera de ferro, la fem i la col·locam. Però aquella persona, el client, no ha estat part el procés. Amb les escultures, sí que ens veim acompanyats per la creativitat de l’artista. Sobretot en el moment de muntar la composició que finalment resultarà de l’escultura.
– Quin és el procés que seguiu a l’hora d’iniciar un projecte amb en Marc o na Núria?
– Depèn un poc de l’artista i també del projecte. Per exemple, amb en Marc Jesús solem agafar la peça bàsica, que és la dona, i després hi afegim els altres elements. Fa uns anys el tall de la peça el feia jo manualment, amb una eina. En Marc la dibuixava primer damunt la planxa. I, una vegada tallada, li posàvem la base per començar-la a muntar. Per acabar, li afegíem els altres elements: una bossa, un peix, el que fos necessari per a aquella composició i convertir-la en escultura, dotant-la de volum. La diferència d’ara és que puc dibuixar dintre d’un programa especialitzat la forma que ha de tenir la planxa inicial i puc automatitzar el tall amb un làser. És més fàcil que quan ho fèiem a mà, tot i que no és fàcil. Amb na Núria Roman la feina és més orgànica, requereix més volum. Però el procés és similar: d’un esbós començam a mirar quins materials són necessaris, de quina gruixada han de ser i a partir d’aquí ja és tallar i soldar.
– El clima de Menorca és un bon enemic pel ferro. Com salvau aquest obstacle amb les escultures?
– Pensam molt en on ha d’anar la peça abans de començar per triar els materials adequats. Per exemple, l’escultura del pintor Torrent l’hem renovat amb acer inoxidable. La humitat i la sal són dos elements que malmeten molt el ferro que està exposat a l’aire lliure. Per açò feim feina amb materials que sabem que poden durar a Menorca. Amb en Marc Jesús n’hem fet d’escultures d’acer inoxidable per aquest mateix motiu. Amb previsió de què pugui acabar a un jardí o un pati, ens curam en salut i la fem resistent. I també empram la pintura, en algunes peces d’acer inoxidable, pel que procuram fer-les amb material adequat per donar-lis una vida el màxim de llarga.
– A dintre de la ferreria, tu ets l’artista?
– Ho solec fer tot jo, tot i que sempre tenc l’ajuda dels treballadors en moments puntuals. És un tipus de treball que em permet desconnectar, dintre de la feina, de la feina. Perquè no és el mateix fer una barana o una graella que una escultura. És com entrar dintre d’un altre món, perquè t’impliques dintre de la peça i en el procés creatiu de l’artista.
– Quina és la feina artística que més t’ha agradat fer?
– Record amb mola emoció un viatge que vaig fer a París l’any 2009 amb na Núria Roman i na Laetita Lara, que va muntar una exposició de pedra de Menorca. Na Laetita hi va dur les seves pedres i amb na Núria vam fer un muntatge de pedres volants, que anaven enganxades a un enreixat que s’agafa a les columnes de l’església de Saint-Sulpice. Amb elles hi he tornat una altra vegada per muntar una escultura a una plaça, que vam acabar just allà i la vam dur a peces dintre de la furgoneta. Va ser una bona aventura!
